El 18 de juny de l’any 2006 es celebrava el referèndum sobre l’Estatut del Principat de Catalunya. En aquell moment Esquerra i les JERC vam defensar el vot negatiu després de les modificacions que havia sofert el text inicial. Una opció, la de defensar el no, que va ser atacada i criminalitzada des de tots els fronts possibles. Ara, quatre anys després, és una bona ocasió per mirar enrere i defensar, amb la força afegida que ens donen els esdeveniments dels darrers anys, aquella decisió. Una decisió que sense cap mena de dubte va ser un encert històric.
Un encert de coherència
L’Estatut no era ni ha estat mai l’objectiu final de l’independentisme. Però també teníem clar que si no érem majoritaris havíem de fer tot el possible per assolir avenços significatius pel país i demostrar que els límits d’Espanya estaven més que definits. De fet mai hi hauria hagut una reforma de l’Estatut sense la nostra pressió, ja que la resta de forces polítiques ja estaven còmodes en el marc anterior. El text aprovat al parlament era ,per a nosaltres, el mínim acceptable. Un cop aquest mínims van ser escapçats (ribotejats, com molt bé va definir Alfonso Guerra) i els principals elements estructurals van saltar pels aires no hauria tingut cap sentit fer el joc als que no volien res més que fer una operació de maquillatge, sense posar en dubte en cap moment la relació de subordinació política i fiscal amb l’Estat Espanyol.
Un encert de país
Estimar el teu país també vol dir creure en les teves institucions. Certament el Parlament de Catalunya no té ni de bon tros el poder polític que voldríem, però acceptar que en una institució espanyola o als despatxos de la Moncloa (pacte Mas-ZP) ens modifiquin allò que hem decidit a casa nostra és una mostra brutal de manca d’autoestima col·lectiva, un símptoma més que evident de provincianisme. Podríem estar parlant de “dret de decidir” si a l’hora de la veritat haguéssim assumit “de facto” el “dret a que decideixin per nosaltres”?
Un encert a llarg plaç
Finalment, amb la perspectiva que dona el temps ,tot el que ha nat succeint des d’aquell moment ha omplert encara més de raons aquell no. Els arguments puerils dels que defensaven les bondats d’avalar el text retallat sota pretextos com “ millor allò que res” o “el PP també demana el no” s’han anat desfent com el sucre en el cafè. Amb quina força podríem ara denunciar la més que segura retallada del Tribunal Constitucional si haguéssim avalat les dues retallades anteriors ? Com podria l’independentisme estar encapçalant el canvi de cicle històric del nostre país després de l’ensorrament de l’autonomisme si haguéssim participat del joc del peix al cove?
Vam perdre aquell referèndum, això és inqüestionable. Però amb aquella decisió vam posar la primera pedra per avançar cap al referèndum realment important, el de la independència. En política pots triar dos camins, mirar on està la majoria en un moment determinat i sumar-t’hi buscant rèdits a curt termini o marcar un horitzó clar i treballar fort per estirar-hi a la societat. Vam apostar per la segona opció, sens dubte la decisió menys senzilla, però potser algú ha pensat mai que el camí que portem anys fent seria fàcil?
