He estat uns dies de vacances a Dublín. Bé… més aviat… el mot “vacances” és relatiu ja que he estat fent un curset d’anglès pels matins i per les tardes una mena de turisme fugaç. Ha estat divertit i estic content. D’altra banda, però, he pogut comprovar moltes coses, algunes molt negatives… la principal és que m’he adonat del nivell de la nostra presència al món. M’explicaré:
En el curset d’anglès que ara mateix citava hi havia gent d’arreu d’Europa amb una clara majoria d’Italians i gent de l’Estat espanyol. La mescla entre cultures i gent era espectacular. Divertidíssim i molt enriquidor. A més, la pregunta obligatòria de després de “What is your name?” era “Where are you from?”, i aquí és on començaven els problemes…
“I’m from Catalonia”. Responia jo. Les mirades solien ser estranyes… “What?”. La majoria d’ells no entenien per què jo era català: “Ah, you are from Spain, ok!”. I jo immediatament: “No, no, no! I’m not spanish I’m a Catalan only”. I seguien els problemes.
Com que estàvem en un context estudiantil i mínimament culte, immediatament tothom em demanava amb ànsia que expliqués les raons del per què jo no era espanyol i sí català. I creieu-me… me’n vaig fer un tip. Ho vaig explicar a tants italians… a tants Francesos… tots m’escoltaven i anaven fent un “oh… oh… really?” No es creien les injustícies que viu el nostre país. Jo, explicant a un francès la diferència entre “Estat” i “País”, explicant als italians que no som com la Lliga del Nord (ultra dreta italiana) i que no només l’economia ens mou sinó la història, la cultura, la llengua, la tradició i el sentiment. Explicant als Polonesos que també tenim realitats històriques diferents… Tothom pels passadissos em saludava dient “the catalan boy”.
Durant quinze dies he fet d’ambaixador, ambaixador català. He fet una divulgació i explicació de qui som i què volem ser. Citant a escriptors com Ramon Llull o Ausiàs March que haurien de ser internacionalment coneguts com ho són Cervantes, Maquiavel o Shakespeare. Explicant que Catalunya juntament amb Anglaterra tenia un sistema polític avançat respecte a tota Europa. Explicant que el concepte de nació neix a Catalunya ja a l’Edat Mitjana… Fins i tot alguns espanyols feien broma i deien que quinze dies més amb mi i votarien a Esquerra.
I això és el més important. Catalunya, els Països Catalans, no són un estat i els catalans en som conscients. No tenim institucions per poder fer diplomàcia a nivell internacional. La gent no ens coneix. Només nosaltres podem fer d’ambaixadors de la nostra cultura. Només nosaltres, ara, podem lluitar per fer-nos un lloc al món. I només nosaltres podem seguir endavant perquè algun dia, el nostre esforç, la nostra dedicació i l’amor per la nostra cultura esdevinguin en el fruit més preuat, la realitat d’assolir un Estat. Aconseguir ser per fi ciutadans de ple dret i no estar subordinats a una altra cultura i a un Estat que no ens el fem nostre.
De moment, seguim allà, nosaltres catalans, fent d’ambaixadors. El millor de tot, i que em va il•lusionar molt, és que hi havia altres catalans i tots em recolzaven. Tots pensàvem igual. Fins a tal punt que encara vam crear més confusió i sorpresa a tota aquella comunitat d’europeus i cert neguit als espanyols…
