M’agrada molt com parla en López Tena. De fet, no només enraona bé sinó que té un parlar captivador. Això és important per un orador. I encara vaig més enllà: utilitza arguments de pes i el seu discurs és sòlid, fet que fa valer la seva condició de llicenciat en dret. M’agrada llegir-lo, em dóna forces per seguir pensant que la independència és possible.
Tot i això, llegint atentament l’entrevista que directe!cat li ha fet, jo em pregunto: i què és doncs, una proposta seriosa d’independència?
Ell no ho especifica. Simplement cita al partit nacionalista d’Escòcia o el partit del Quebec. No sé si acaben de ser bons exemples. El partit del Quebec va patir una forta davallada al 2007 i el partit autonomista (basat en idees polítiques espanyoles) va treure un sorprenent resultat. Sí que és cert, però, que a les últimes eleccions s’ha tornat a capgirar la situació. De totes maneres al Quebec ara mateix només hi ha 4 partits amb representació: el partit Liberal que justament no és independentista i que governa amb majoria absoluta (i de sobres) amb 66 diputats dels 125. Després, hi ha el Partit Quebequès amb 51 diputats. El partit autonomista el trobem amb 7 diputats i el partit independentista i d’esquerres amb 1 diputat. Aquí ho teniu detallat (només tenen representació els partits que superen el llindar del 3%).
Quan cita al Scottish National Party tampoc tinc clar del tot si aquest ofereix una proposta seriosa. Quan el seu líder l’Alex Salmond va visitar Catalunya i va ser entrevistat repetides vegades, el seu discurs no era pas del tot ambiciós. Va recordar que li agrada (com a la majoria d’escocesos) la corona britànica i que mai sortiria de la Commonwealth. A més, la profunda divisió que existeix és evident veient els resultats de les últimes eleccions:
Els laboristes i conservadors i liberals (els tres partits anglesos) sumen més de la meitat del sufragi. Fet que fa perillar una majoria d’un sí en un referèndum d’autodeterminació.
Com ho tenim a casa? Si mirem els dos partits que lluiten per ampliar l’horitzó nacional (us sembla ben dit així per encabir-los als dos?) sumen el 45,5 per cent. Més que els dos partits que he analitzat anteriorment. Així que el catalanisme a Catalunya, tot i no tenir un discurs seriós té més representació parlamentaria! Potser el fet que no es posin d’acord els treu el pes que podrien tenir, no? Potser la seriositat en aquest cas seria fer un front comú entre ERC i CiU? Podria ser…
Què és doncs una proposta seriosa? Demanar un referèndum d’autodeterminació, simplement? Exclamar independència i punt? Res més? Que no és seriós treballar la societat, amotllar-la per preparar-la i aconseguir una victòria sense sorpreses en un referèndum? No és seriós que un partit que pretén trencar un marc jurídic que se li imposa (la Constitució espanyola) es presenti a unes eleccions per ocupar institucions reglades i definides pel mateix marc jurídic del qual vol sortir-ne, com ho són el Congrés dels Diputats o la mateixa Generalitat de Catalunya? Què és seriós i què no ho és, vist així? On es troba el bon camí? Existeix?
I… un partit per ser seriós ha de ser únicament independentista? Si és així, no pot tenir un color polític situat també en l’eix esquerra dreta, fet que el faria actuar també en funció d’altres horitzons?
Jo penso que la independència no és un concepte rígid sinó al revés, elàstic i que pot englobar a moltes persones de diferent manera de pensar i fins i tot de diferent origen (sí,sí, origen). Pensar en la unió de la defensa del lloc on es viu i no d’on s’és. La independència és una idea que ben explicada pot calar a gent que abans la repudiava.
I sí, comparteixo que s’ha de fer d’una forma seriosa… però no sé quina…
