L’altre dia en una festa amb universitaris els catalans érem minoria. Ens les vam tenir. Només vaig dir “hola!” i immediatament ja vaig sentir: “Ui, peró que acento a catalán, me repele!”
Em vaig posar seriós de cop. Es van sobtar del meu cabreig. Jo, els vaig voler explicar una història per sensibilitzar-los i fer-los entendre el perquè del meu cabreig, el perquè he hagut d’aguantar tant i tants cops aquests tipus de comentaris. No me n’amago, jo quan parlo castellà tinc molt accent català. Però lluny ser quelcom bonic per les espanyes m‘ha provocat rebuig. Ja sé! Us poso un fragment en el qual em podeu sentir parlar. Podeu jutjar-me vosaltres mateixos en el següent ÀUDIO que aquí us enllaço. Aquest tall radiofònic és una broma telefònica que vaig fer i que humilment us recomano (és bastant divertida) i té molt a veure amb la història que els vaig explicar i que ara us explico a vosaltres.
Al novembre del 2005, em vaig presentar a un càsting de la Cadena Quatro. Vaig tenir la sort (o no) de ser un dels 7 escollits de les més de 350 persones que es van presentar. Entre els candidats vaig conèixer la cunyada d’un presentador d’un famós programa de ràdio d’àmbit estatal espanyol. Em va dir que el locutor buscava gent nova i em va demanar el número de telèfon per passar-li. Jo sense gaires esperances, així ho vaig fer.
Pocs dies abans d’anar a Madrid a fer la segona volta de càsting (que ja va ser televisada pel format del programa) em trucà el locutor de la famosa cadena de ràdio del Grupo Prisa i em digué que faria coincidir la meva visita a Madrid per fer-me la prova. I així fou.
Vaig entrar molt d’hora al matí (encara era de nit) per la petita i amagada porta del majestuós edifici del Grupo Prisa situat a la Gran Via de Madrid. Després de les dificultats per poder entrar per culpa d’un segurata bastant intransigent (una hora d’espera) vaig poder veure un bon tros del programa en directe. Un cop acabat, va arribar el moment de la prova. Jo no estava nerviós sinó mort d’emoció i ganes de menjar-me el món. El locutor em portà en un petit estudi. Va tancar la porta. Va seure davant de la taula dels controls, em va fer entrar dins la peixera (espai insonoritzat on hi ha els micròfons) i va treure una bossa de quicos i va començar a menjar. Jo m’ho havia preparat tot a consciència, un monòleg d’actualitat, diferents seccions i possibles bromes telefòniques. Però res de res. Em donà una guia de telèfons de Cuenca i em va dir: “llama y hazme reir”. Aquí sí que em vaig posar nerviós, vaig mirar quines bromes que tenia preparades es podien fer a Cuenca, i no gaires, la primera vaig trucar a una acadèmia d’anglès dient que volia aprendre llengües. La gràcia era que el meu personatge era tartamut. Va tenir bastant ganxo però l’home, mentre mastegava quicos, seguia seriós. “Otra llamada” va dir. Vaig trucar a una pastisseria demanant que em fessin un pastís de marihuana. La trucada va funcionar i es va allargar amb moments força divertits:
Pastissera: No se lo puedo hacer hombre…
Gerard: Porqué no? Si no pasa nada, seré discreto…
Pastissera: No es eso… és que aquí no tengo el ingrediente principal!
Gerard: Pues yo se lo traigo, sin problemas.
Pastissera: De acuerdo venga al cerrar (…)
El locutor seguia rossegant els quicos i no deia res. “Venga la última” va ordenar seriós. Jo ja començava a suar… moltes de les bromes que tenia preparades no les podia fer o per com estava evolucionant tot allò ja les descartava. Així que li vaig proposar de trucar al 11888 i que intentaria lligar-me a una teleoperadora. Em va dir que no era possible ja que estan molt controlades. Vaig insistir i finalment vaig trucar. Sabia que era la meva última oportunitat. Mentre sonaven els tons (tuuuut, tuuuut…) vaig tancar els ulls i vaig demanar al cel o a no sé qui que si us plau em despengés alguna Yolanda o una Jéssica, jo que sé! Es despenjà el telèfon i començà a sonar la gravació. Un cop informats de l’abusiu preu d’establiment i de la tarifa per minut algú va despenjar el telèfon:
11888: Buenos días. Le atiende Armando, qué desea?
Continuarà…
