11888: Buenos días. Le atiende Armando, qué desea?
Hi hagué un moment de silenci. Potser ni mig segon, però la sensació és que foren minuts. Havia de reaccionar de pressa. El locutor va deixar de mastegar i s’incorporà cap al davant separant l’esquena del respatller i posant el cul a la punta de la cadira.
Gerard: Armando… Eres Armando García?
Armando: Perdone… como dice?
Gerard: Sí, sí, hombre, Armando García… ese chico tan guapo!
Armando: Lo siento señor se equivoca, que información desea?
Gerard: Pero si estuvimos hablando el otro día… ahí en Chueca… me dijiste que trabajabas en el 11888, no me mientas…
Armando: Pero señor…
Gerard: Que ilusión haberte encontrado, de hecho estoy llamando cada día 10 veces al 11888 con la esperanza que me cogieras tu el teléfono…
Així… vaig estar allargant la trucada al màxim. No em sentia còmode pel pobre noi que no sabia com aturar-me. Però no vaig parar d’empescar-me tot tipus de coses per allargar la trucada. I per què? Doncs perquè el locutor estava rient tan que es va mig ennuegar amb els quicos. No parava de riure i, sense exagerar, potser alguna llàgrima sorgí d’aquells ulls amagats darrera les ulleres.
La trucada finalitzà. Tota la tensió acumulada va desaparèixer del meu cos en forma de sospir. Ja no quedaven quicos a la bossa. Vaig sortir de la peixera i em vaig asseure al costat del locutor que pensava mentre tenia un somriure als llavis. Després d’uns moments dubitatius, vaig dir:
Gerard: Bueno… casi me lo ligo!
Locutor: Jaja, sí, muy bien. Me he reído mucho. La verdad es que se nota que a pesar de tu juventud llevas tiempo en la radio. Has sabido improvisar muy bien y además me he reído, que era lo importante. Muy bien si señor, tendrías muchas posibilidades de trabajar aquí.
Gerard: En serio? De verdad? Seria genial, una pasada!
Locutor: Solo existe un problema…
Aturà el discurs… jo em vaig quedar parat. De seguida vaig pensar que clar, jo visc a Barcelona i això podria suposar un problema al tractar-se d’un programa diari. Immediatament el meu cap va començar a buscar possibles solucions “anar a viure a Madrid? Treballar des del estudis de l’emissora a Barcelona?, també podria…”
Locutor: Sabes que pasa tío? Se te nota demasiado el acento catalán. Esto es un problema. Mira te seré sincero, el acento catalán no cae nada bien, no gusta, es desagradable. Si fueras andaluz o canario seria distinto. El acento andaluz tiene mucho humor y el canario gusta mucho. Pero es que el catalán… me entiendes no?
Em vaig quedar de pedra, de pasta de moniato, gelat. El meu cocu va començar a pensar “però home no veus que t’has rigut, no veus que he trucat a Cuenca i he aconseguit fer bromes sense la necessitat de que ningú em digués quin accent tenia, però si les trucades han funcionat, t’han fet gràcia, serà possible tros de…” Però vaig dir:
Gerard: Bueno tranquilo, esto en dos semanas de práctica… se va!
“Pues no se te ha ido” va dir fent broma el noi de Càdis que havia escoltat tot el meu discurs. Quan tot just tornava a enfadar-me de nou la noia de Valladolid (la que havia dit només veurem que el meu accent li provocava rebuig) va dir: “lo veo lógico, tiene toda la razón”.
La sang em bullia. A més, l’alcohol estava ja fent efecte a tots els presents en aquella trobada. No havia servit de res explicar allò, ans al contrari, els hi havia donat ales. Estava tan cabrejat, que vaig fer un últim speech que gairebé em costa un ull de la cara. Vaig començar fort:
Continuarà…
