És una pregunta complicada. Crec que ningú em sabria respondre. Jo no pretenc fer-ho, ni de bon tros. Però sí reflexionar-hi.
No sé per on començar… D’amors n’hi ha de molts tipus. L’amor de mare, bru i immaculat, però no pas allunyat de tensions i reconciliacions. També existeix l’amor entre amics, allò que se’n diu “amistat” i que afirmen que és tan difícil de trobar. O podem parlar també d’amor material, aquell amor a objectes que signifiquen molt per a nosaltres, els nostres fetitxes o les nostres manies. L’amor a un mateix, és a dir, la seva autoestima, és igual si és baixa o alta. També tenim l’amor al passat, quan ens aferrem a sensacions perdudes que temps enllà ens van fer feliços. No podem oblidar l’amor a la pàtria, al sentiment de col•lectivitat, amor a la teva cultura i a la teva gent que, sense referir-nos a la classe política, sol ser un amor que no et falla mai i àdhuc pot convertir-se en el més fidel.
Però d’entre tots aquests amors, n’hi ha un de principal. Bé, potser no és el principal… Però hom pensa immediatament en un mateix concepte d’amor quan li fan la pregunta que encapçala el meu text: el concepte d’estimar a algú.
Estimar a algú no deixa de ser quelcom abstracte i inexplicable. Un misteri de l’ésser humà. Mai ningú ha pogut definir de forma racional el què sent quan està enamorat. De fet, no es pot plasmar l’amor de cap de les maneres. I com tot, per llei de vida, quan aquest amor mor, només queda el record, encara més asbtracte, del qui el va viure.
L’home, des de sempre, ha intentat plasmar els seus sentiments perquè perduressin a la consciència de tots i no només a la seva pròpia ment. No deixa de ser un intent d’aconseguir fer eterna aquella màgia que sent un quan està enamorat. Mitjançant les arts (pintura, escultura, arquitectura, música…) l’home ha volgut perpetuar el que sentia per tal de no perdre mai aquella sensació i a més, intentar compartir-la.
A mi, ja fa uns mesos l’amor em va abandonar. Superar-ho és qüestió de temps, diuen. Del que estic content, però, és que crec que vaig aconseguir plasmar allò que sentia en una cançó. Una cançó que avui escolto i em demostra que res no fou envà. M’evoca tot allò que sentia i sento. Però encara m’omple més veure com qui l’escolta comparteix sensacions, emocions i sentiments. És la màgia de l’art i allò que em fa sentir més realitzat de la meva vida.
M’he adonat que en aquesta humil cançó de 4 minuts, he aconseguit fer etern aquell amor.
Sento – Gerard Sesé (Segon premi Carles Sabater 2006)
