No és que m’hagi tornat boig, no és que estigui delirant, no. Bé, potser sí. Però és que ja n’estic fart. I aquests últims dies he estat rumiant una estratègia perquè hi hagi una reacció en bloc a la societat catalana.
A comportament polític s’estudien diferents entelèquies mentals de l’individu a l’hora de decidir el seu vot. Hi ha diferents fenòmens més o menys acceptats per la majoria de politòlegs com, per exemple, el “vot miop” o el vot “sociotròpic” entre molts altres conceptes. N’hi ha un, però, que segur que aquells que no tinguin gaire coneixement sobre comportament polític coneixeran ja que és un concepte àmpliament utilitzat pels mitjans de comunicació i àdhuc pels mateixos partits polítics. Aquest fenomen és el del “vot útil”.
El "vot útil" vol dir que l’individu no està votant a aquell partit que més el representa sinó que està votant a aquell que vol que guanyi per la mera raó de que no guanyi el partit contrari a les seves idees i que té sèries possibilitats de governar. S’ha entès? En altres paraules, en el "vot útil" l’individu no té una voluntat positiva sinó negativa perquè més que votar per conviccions pròpies es vota per tenir conviccions contràries (negatives) al partit que no es vol que governi.
Abans de fer més complicat el meu embarbussament, vull explicar i dir dues coses. En les eleccions generals, molta gent creu que és “inútil” votar a partits nacionalistes ja que “no pinten res”. Davant d’això, s’ha d’afegir que el Partit Popular no desperta gaires simpaties a Catalunya, cosa que afavoreix una radicalització del “vot útil”. Això, sens dubte, perjudica als partits petits. Molts votants d’ERC, a pesar de tenir un electorat força fidel, i sobretot d’ICV a les generals voten socialistes. M’atreviria a dir que també hi ha relació entre CiU i PP però segur que de bon tros el traspàs de vots no és tan exagerat.
Davant d’aquest fet, he pensat què ens convé més a Catalunya. Quin color de govern a l’Estat espanyol? Els socialistes han demostrat que en temes nacionals són iguals que el PP. Allò de “aprobaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya” fou paper mullat. Això sí, les bones maneres i el talante de ZP han estancat el nacionalisme català en un fals benestar amb aquell pensament de “aquests ens tracten millor” quan en veritat és tot pantomima. Per tant, jo em pregunto: quan va ser que hi hagué una pujada espectacular de l’independentisme a Catalunya en unes eleccions generals? Més de mig milió de vots d’ERC en les eleccions a les Corts Espanyoles en la passada convocatòria. Per què? Per la consciència col•lectiva d’un enemic comú. Ara no existeix. Ara hi ha una amalgama entre un laissez faire, laissez passer i un “no sé si vull més, ja m’està bé”.
Per això… potser votaré al PP. Jo titllaria el meu vot de "post-útil" ja que l’estratègia és a mig i llarg termini. M’enteneu, no… per on vaig?
