Tinc ressaca. Però el més paradoxal és que justament aquest cap de setmana no he sortit de festa. He tingut molta feina a fer i se m’han acumulat moltes coses. I us preguntareu: “i doncs… per què té ressaca en Gerard?” (si no us ho pregunteu, ara que ho heu llegit serà com si ja us ho haguéssiu preguntat). La resposta és fàcil: tinc la ressaca del manifestant.
En què consisteix aquesta ressaca? Intentaré descriure-la a veure si hi ha algú que se’n sent reflectit. Sinó, voldrà dir que el meu metabolisme no accepta tant bé com vosaltres una manifestació de tal graduació.
Vaig arribar amb els catalans (FGC) a la manifestació. Vaig començar a veure com cada cop érem més gent fins que vam quedar absolutament bloquejats. L’adrenalina de la gent començava a pujar. Un cop vaig treure el cap per la boca de la plaça vaig haver de tapar-me la cara com qui obra els ulls després de passar-se 6 mesos en un submarí. La gentada, les pancartes, la cridòria, l’ambient, les cares, tanta gent…! Em van enlluernar. L’embriaguesa començava a pujar-me. No parava de fer fotos i de sentir-me a Plaça Catalunya com si estigués a la sala d’estar de casa meva. Gent, firmes, mocadors, emblemes, símbols, càntics, salts, germanor, confiança, complicitat, fraternitat, companyerisme, crits unànimes…
No cal dir que la sensació d’estar col•locat sense haver pres res (us ho juro) em recorria per tot el cos. La gent es deixava portar, la caminada, el riu humà que seguia el seu curs. Des del punts alts aquella massa humana semblava un sol cos.
Un cop arribats al destí, poc a poc, la massa es dividia, la gent anàvem desfilant, aquest cop cap a casa. Satisfets i contents. La sensació d’eufòria anava disminuint, ara mentre jo retornava cap a casa. Fins i tot al tren em vaig endormiscar, esgotat.
Avui ja son les 3:00 de la matinada i encara tinc ressaca. La ressaca es pot traduir amb allò que els andalusos anomenen “mal cuerpo”. Perquè tinc un neguit a dins: la sensació de dir… “i ara què? Què passarà ara? Qui escoltarà a aquestes 700.000 persones (un 10% de Catalunya al carrer, però bé, són les dades oficials). Ha servit realment d’alguna cosa o només per desfogar-nos?”.
No em vull sentir estúpid. I me’n sento. Tinc la ressaca del manifestant, i encara em dura…
