L’independentisme ha d’anar amb molt amb compte. Avui dia el discurs ha de prendre una altra direcció. D’això mateix me n’he adonat perquè per aquests dies de festes nadalenques he fet un petit viatge a Sevilla amb la família. He vist i he reflexionat.
No me n’amagaré que he anat a fer el turista descaradament. No hi havia estat mai jo a Sevilla i, per tant, he fet les rutes típiques de la ciutat: La Catedral i La Giralda, La Torre del Oro, El Palacio Real Alcázar, Plaza España… Tots aquests llocs tenien una cosa en comú: L’escut dels Reis Catòlics on no només hi ha el castell i el lleó sinó que també hi ha les quatre barres i l’escut del Regne de Navarra.
I clar… aquests símbols són omnipresents. Quan vas a la Plaza España i veus que presideix en tots els balcons l’escut de la corona d’Aragó fa esgarrifances. Quan veus a la Catedral de Sevilla la tomba on sembla ser estar enterrat Cristòfol Colom que està sustentada per quatre personatges, un amb el Castell, l’altre amb el Lleó, l’altre amb les Quatre Barres i el darrer amb l’escut del Regne de Navarra se’t posen els pèls de punta. Quan fins i tot les rajoles del jardí de palau són els 4 escuts esmentats. Veient això te n’adones que ens costarà molt fer entendre a la gent, a Espanya, que nosaltres no formem part de tot allò.
I no podem dir que va ser una imposició, als andalusos també els van conquerir! Però allà va calar. La història ha pogut més. A més ho tenia tot a favor: els castellans van fer fora als àrabs d’Andalusia cosa que encara exalta més aquella conquesta, és veu com quelcom positiu, com la salvació!
Per això torno al principi. Per a Espanya, Catalunya és Espanya i punt. No hi ha res més a dir. La seva iconografia tan mental com real així ho diu. Per això, avui, el discurs ha de prendre una altra direcció. Quin? La docència. Però “al tanto”! No la docència històrica, no hi tenim res a fer. Sinó la del sentiment. De fer entendre que no ens sentim espanyols. Hem d’apel•lar a la llengua, a la cultura i a la tradició i no únicament a fets històrics, sempre tan discutibles i rebatibles segons els punts de vista.
La qüestió és fer notoris els trets diferencials d’avui dia. Del tarannà, de les percepcions i maneres especifiques del poble català d’entendre i veure la vida. Per ells, està massa integrat que som part del seu país. Veuen antic un discurs basat només en la història, veuen garrepa un discurs basat en els diners, parlar de fronteres els fa por! Però quan els parles de cultura, de sentiments, no hi tenen res a dir. No saben que respondre. No tenen armes.
Els seu pensament lineal es torça, la seva iconografia mental es desmantella, la seva percepció espanyola sobre el territori de l’Estat espanyol trontolla. Aquell escut dels Reis Catòlics s’esmicola quan parlem que “no ens sentim espanyols”.
Fem valer allò que diu: “la ploma és més forta que l’espasa”.
