No som un país normalitzat. No ho som. Us imagineu Tony Blair demanant el vot en blanc als pròxims comicis al Regne Unit? Us imagineu en Clinton demanat el vot en blanc a les pròximes eleccions americanes? Us imagineu l’Aznar demanant el vot en blanc per a les eleccions espanyoles del 9 de març? Oi que no?
Ara expliquem a algú de fora que nosaltres volem ser un país normal. Si el nostre interlocutor estranger és un xic enterat i ens pregunta: “i perquè el teu expresident demana el vot en blanc?” ens posaria en un compromís. Per sortir de l’embolic li podríem dir que des de ben jove en Maragall té el cabell ple de canes, però no seria una resposta seriosa. Però és que… oi que costa de creure que l’expresident d’un país demani el vot en blanc quan la seva formació es segueix presentant a una convocatòria electoral? Doncs això passa aquí a Catalunya perquè encara no som un país normal.
Ara analitzem els fets. En el meu anterior article explicava què passa amb el vot en blanc i les seves conseqüències. D’una manera no sé si explícita o no intentava convèncer a aquells que tinguessin el pensament de poder votar en blanc que es decantessin per un vot nul. Veig que l’editorial del directe!cat fins i tot s’ha afegit al debat.
El vot en blanc beneficia al partit majoritari. Qui és, doncs, el partit majoritari? A Catalunya és el PSC. Com bé sabeu (cada dia me n’adono que els lectors que tenim parteixen d’un molt bon nivell de coneixement) el PSC guanya en vots i no en escons. Per tant el vot en blanc encara l’afavoreix més. Però existeix una teoria sobre la participació política que es pot aplicar a Catalunya amb bastant encert:
El sistema de partits català té una característica doble. Tenim dos eixos de conflicte, dues clivelles: l’eix esquerra / dreta i centre / perifèria. Doncs la teoria explica que a Catalunya (igual que a l’Estat espanyol) l’eix predominant és el d’esquerra dreta. Això vol dir que en unes eleccions els ciutadans si canvien de vot, ho fan movent-se dins del seu propi eix esquerra o dreta. Què vol dir això? Que és poc poblable que un votant del PSC voti a CiU. Per tant, el veritable enemic del PSC és ICV i ERC. Segons la teoria, l’elector si és d’esquerres pot canviar de vot dins d’aquell grup de partits que es trobin del centre cap a l’esquerra en l’eix. De la mateixa manera, doncs, que el principal enemic de CiU és el PP.
El desplaçament de vots entre ERC i CiU és més petit del que es produeix dins del bàndol de dretes o dins del d’esquerres. Per tant, si seguim amb aquest pensament, els principals enemics, com ja hem dit, del PSC són: primer lloc ICV, després Esquerra i, atenció, no podem oblidar a C’s. Ara la gent cada cop els ubica més a la dreta per les seves declaracions i actes, però hi hagué molts vots del PSC que van anar a parar a C’s en les eleccions catalanes. Això què vol dir? Que els enemics del PSC són partits petits que amb el vot en blanc perden capacitat de treure escons.
Com a conclusió final, vull remarcar que Pasqual Maragall és evident que ha sortit rebotat del PSC i que ara demana el vot en blanc a mode de venjança personal. Però en el fons, el vot en blanc, no és un vot de càstig, és un vot de legitimació del resultat i que afavoreix al partit més votat. Maragall aconsegueix així un doble objectiu: desmarcar-se del PSC i alhora, ajudar-lo a tenir un bon resultat. Ja us vaig dir que és més llest del què sembla!
