Aquí concloc amb el tercer article la Part 1 i la Part 2 sobre els problemes que m’ha suposat el meu accent català a Espanya i també aquí a Catalunya amb gent de fora.
Com us deia, estava en una espècie de festa on hi havia universitaris d’arreu d’Espanya. Només presentar-me dient un “hola” es van ficar amb el meu accent català, concretament un noi de Cadis i una de Valladolid. He viscut aquesta sensació milers de vegades. De petit a l’escola els “companys” em deien “el pagès” pel meu correcte accent català. Clar, jo no parlava castellà ni al pati ni al carrer. Tampoc xerrava la seva espècie de xaporreig fins i tot indigne per anomenar-se barceloní. He viscut tantes vegades burles i discriminacions pel meu accent, per la meva manera de parlar que vaig explotar. El de Cadis se’n reia i la de Valladolid deia que jo no parlava un correcte castellà, que el parlava malament i que, a més, el meu accent li provocava nàusees.
Evidentment, el discurs el vaig fer en castellà, però el traduiré i resumiré:
En primer lloc vull dir-vos que em feu pena. Teniu una concepció del món tan tancada i basada en la vostra cultura que quan us trobeu davant d’alguna variació o petita mostra de pluralitat actueu de forma unidireccional i autoritària. Però no us preocupeu, no és culpa vostra sinó de la cultura espanyola. Aquella mateixa cultura que arribà a les Amèriques provocant un bany de sang. Aquella mateixa que recolzà un cop d’Estat quan les esquerres “plurinacionals” van pujar al poder democràticament. La mateixa que avui dia diu que el castellà es persegueix a Catalunya i la mateixa que explota amb un "por qué no te callas". La teniu tan assumida aquesta cultura de prepotència, tan assimilada, tan a dins vostre que ni us adoneu.
Per què voleu que Catalunya sigui Espanya si us enfoteu d’un accent català el qual reclameu també com a vostre? En què quedem? Amb quines ganes vull ser jo espanyol si els de la meva “pàtria” se’n foten de mi? Per què ens voleu doncs? Per riure? De totes maneres, potser quasi us demanaria que no cesséssiu en la vostra manera d’entendre Espanya. Així, serem més i més els que voldrem la independència.
A més, i tu, que ets de Cadis, et rius del meu accent? Ozú illo, no me joda! I tu de Valladolid et penses que el teu castellà és l’únic i perfecte? Quan no has parat de fer laïcismes “la dije que se callara!”. Vinga va… no fotem!
La llengua és la màxima expressió d’una cultura. La llengua simbolitza alhora que cristal•litza uns costums i unes tradicions. Però no només li dóna identitat basada en el passat sinó que també impregna d’idees pròpies el desenvolupament de la cultura, la fa evolucionar i progressar cap a un determinat camí. Aquí ens trobem una de les principals diferències entre catalans i espanyols. La nostra cultura és més oberta, els catalans entenem un xic d’Italià i fins i tot de francès si ens hi posem, igual que els portuguesos entenen el castellà. Però vosaltres, lluny d’obrir la ment, ja us rieu d’un accent que parla la vostra llengua! La llengua no deixa de ser una manera més d’entendre el món, la plasmació per part d’una col•lectivitat d’entednre la vida. Si us en rieu de la llengua us rieu del seu poble. Res més a dir.
Vaig agafar el meu cubata i me’n vaig anar d’aquell grupet. Mentre m’allunyava vaig sentir…
“Déjalo, otro independentista radical, se creen que son los mejores… tendría que dar gracias de ser español”.
