Per què els europeus estem tan pendents de les eleccions dels Estats Units d’Amèrica? Per què hi perdem tant el cul? Com és possible que el programa dels matins de TV3 s’hi enviï el presentador? Per què fa el mateix Rac1? Suposo que qualsevol excusa és bona per viatjar.
Però les eleccions dels Estats Units no són cap lliçó de democràcia. No haurien de ser cap mena de referent. Semblem estúpids, nosaltres, europeus, en avocar-hi tanta admiració i dedicació.
Sí que és cert que estem parlant da la potència mundial per excel•lència i que puc entendre que el guanyador d’aquestes eleccions ens podrà condicionar bastant directament. Però hem de tenir clar que “només” es tracta d’això. Tenim l’errònia sensació que les eleccions als Estats Units són la festa de la democràcia i la participació. Un dia on el ciutadà s’expressa, una data assenyalada on la sobirania popular és transmet a través del poble i recau sobre el poble. Fals. Un error.
Dades colpidores: en primer lloc, la participació de les eleccions presidencials amb prou feines arriba al 50 %. És a dir que, amb sort, la meitat de la població, els eligible voters (aquells que poden votar), acudeixen a les urnes. Us imagineu aquí que les eleccions catalanes no arribéssim al 50 %? Si amb el referèndum a l’Estatut ens va semblar esgarrifós una participació del 45%. O a les europees que ronda pel 40% també…
Això denota que hi ha un desencant molt gran als Estats Units. Aquí tenim noticies cada dia de la campanya i segur que estem més informats que molts ciutadans americans que “passen de tot”.
Però aquest passotisme té altres explicacions: la complexitat del sistema electoral. Per votar abans t’has de registrar. És com dir: “eps, que vindré a votar”. Si hi ha gent que ja li fa mandra anar a votar, imagineu-vos quin “pal” li farà anar abans a registrar-se.
I no només amb això, s’ha de dir que l’elecció del President de la nació nord-americana és indirecte. En realitat, els ciutadans elegeixen a uns compromissaris i aquests després escolliran el President. Quina lliçó de democràcia!
Però encara és més enrevessat tot plegat! Hem de tenir en compte que utilitzen el sistema anglosaxó First past the post. Això vol dir, més o menys, que “qui guanya la majoria ho guanya tot”. El sistema americà atorga els compromissaris per Estats. Per entendre’ns, el partit que guanya a un Estat se’n duu tots els representants. Imaginem-nos, doncs, que, per exemple, a l’Estat de Ohio (un dels Estats que dóna més congressistes, concretament 20) els Demòcrates treuen un 49.9 % dels vots i els Republicans un 50,1 %. Els 20 compromissaris seran pels republicans i els milions de persones que haurien votat als demòcrates en aquest Estat no queden representats. Quina altra lliçó de democràcia!
És clar que, si la cosa va tan justa, és un incentiu per anar a votar. Però als Estats on ja està tot decidit hi haurà molta gent que “passarà” literalment d’anar a votar perquè ja sap que el seu vot és inútil. Per exemple, als Estats de Kansas o Colorado, de tradició Republicana, els demòcrates no hi tenen res a fer. I d’altra banda, a Nova York o Califòrnia els demòcrates ho tenen guanyat i els republicans no tenen cap opció. Així doncs, per què votar?
Ja per acabar, davant aquesta gran magistral classe d’anti-democràcia que són els Estats Units, s’ha de dir que, finalment, són 4 o 5 Estats que tenen la clau de les eleccions. Així que, a l’hora de la veritat, quasi que només caldria fer eleccions en aquests Estats: Ohio, Florida, Iowa…
Així és la participació al país que va pel món donant lliçons de democràcia i llibertat. Déu n’hi do!
