Molts polítics quan comencen a fer els seus primers passos cap a la primera plana política sovint pequen de certa ingenuïtat. I encara molt més sovint, el pecat porta per nom: estètica. És a dir, no solen encertar gens en la seva imatge, bàsicament perquè no hi presten atenció (esperem).
La carretada d’exemples que podríem posar és llarga. Potser un dels que es recorden més és aquell “flequillo” anava amunt i avall del cap d’en Josep Piqué, just quan començà a la cartera d’indústria, amb l’Aznar. Aquella irreverència capil•lar va ser interpretada com una clicada d’ulls cap al “despilfarro” de la imatge i com una insubordinació greu al conservadorisme estètic. Immediatament uns assessors van aplicar una gomina extraforta de grau 5 i aconseguiren que aquella metxa de cabell no fos mai més rebel i seguís a la resta de pèls, com un més, des del front en direcció al clatell. Llàstima per a ells que no tinguessin un gel fixador per a tot en Piqué… que va seguir sent un rebel dins al partit fins a marxar fastiguejat.
Doncs bé, l’exemple actual seran les patilles de l’Oriol Pujol. Primer de tot, haig de dir que el diminutiu aquí no seria d’ús del tot correcte, però què hi farem, es diuen patilles. No sabem en qui es pot haver inspirat, potser amb l’Ariel Santamaria de la CORI? Amb el Camaron? Potser simplement és com un home més que li fa molta mandra afaitar-se sovint (i és que en fa de mandra, eh!).
El que està clar és que poc a poc, aquestes patilles aniran disminuït. De fet, ja ho estan fent. Quan en Pujol júnior fou entrevistat pel Cuní a TV3 algun assessor havia fet reduir substancialment la profunditat de les patilles i les havia fet buidar un xic del centre, fent-les menys abundants.
Temps al temps… i veureu com acabarà ben afaitat i portant laca com en Mas. De moment, però, ens permet fer algun acudit: com que és fill de qui és, podem dir que és portaveu de CiU per la patilla!
