D’ençà que es van donar a conèixer els primers esborranys de la que està destinada a ser la propera versió del llenguatge de marques per a la definició de pàgines web (el famós HTML), una de les capacitats que més han cridat l’atenció ha estat la de reproduir vídeo de manera nativa, quelcom per al que ara es necessita algun afegit de programari al navegador (els famosos plug-ins).
Quan Internet es començava a donar a conèixer a casa nostra, cap allà a mitjans dels anys noranta, recordo que jo m’hi connectava des de la universitat, on estava estudiant en aquella època. La velocitat d’accés al què havia de ser l’autopista de la informació era llavors la d’un camí de carro, i fastiguejava (i molt) començar a carregar una pàgina web i veure-hi el principi d’una fotografia. Això volia dir que la pàgina trigaria potser un minut o dos a descarregar-se. Per sort, les coses van evolucionar, i després de les imatges estàtiques ens va arribar el vídeo, primer amb resolucions molt baixes i durades curtes, i després de l’explosió del Flash amb llocs com YouTube que l’han ajudat a popularitzar-se. El vídeo en línia arriba avui a tothom a casa nostra.
És precisament per aquest gran èxit i perquè avui en dia suposa quelcom ja ordinari el veure vídeos o fins i tot la televisió a través d’Internet, que el World Wide Web Consortium (W3C), entitat que desenvolupa, aprova i gestiona diferents estàndards tecnològics relacionats amb la Web ha inclòs en la propera versió de l’HTML, la cinquena, una marca (tag) que permet reproduir vídeo directament. Això implica que, enlloc d’haver d’instal·lar peces de programari afegides al navegador per a poder reproduir formats com el Flash d’Adobe (i que s’anomenen connectors en català i plug-ins en anglès), el mateix navegador web inclourà els còdecs necessaris per reproduir el format de vídeo estandarditzat. Però, quin format serà aquest?
Els principals jugadors en aquesta partida ja han començat a moure fitxa: YouTube, companyia propietat de Google, anunciava fa poc que incloïa suport per al còdec H.264 com a natiu en l’HTML 5 per a les seves pàgines. L’elecció no ha estat debades: Chrome, el navegador web de la companyia del cercador, inclou suport per a aquest còdec.
Apple, per la seva banda, busca posicionar el QuickTime, però o bé ho fa sense gaire convenciment, o bé no se’n nora tant l’efecte. I, mentre, Microsoft es fa la sueca com veient-les venir.
Mozilla aposta per l’OGG Theora per a Firefox, un còdec que es diferencia dels anteriors en que és totalment lliure. Això vol dir que la seva definició es troba disponible sota una llicència lliure, el que en permet l’ús en qualsevol desenvolupament sense haver d’abonar cap quota per drets d’autor a ningú. El motiu d’aquest suport és obvi: Mozilla és una fundació, no una empresa, i destina els pocs recursos econòmics que pot a la construcció del seu navegador web i la seva promoció, pel que quants menys diners hagi de destinar a altres tasques, millor. La resta de còdecs no són lliures, pel que estan o poden estar subjectes al pagament de royalties.
L’important de la jugada és, precisament, aquesta llibertat. Posem-nos en la pell de Mozilla: si s’ha de gastar diners pagant les llicències del còdec, seran menys diners que podrà gastar per millorar el seu producte. De la mateixa manera, els nous projectes de navegadors web que encetin el seu camí s’hauran de veure lliures no només del pagament de llicències, sinó fins i tot de la remota possibilitat d’haver-ne de pagar algun dia, cosa que només es pot aconseguir adoptant un còdec lliure per a l’HTML 5.
Si el W3C comet l’error de recórrer a un còdec que no sigui lliure, això voldrà dir que tots els productors de navegadors web tindran una espasa de Damocles penjada sobre els seus caps, esperant a caure per cobrar-los les tarifes corresponents. Aquesta situació pot dissuadir ja d’entrada a un jove hacker que, tancat a la seva cambra, tingui intencions i capacitat tècnica de començar a desenvolupar un navegador web més ràpid i eficient, però no els diners per abonar les quotes. Una gran empresa, però, pot tenir un ritme d’innovació més lent però prou diners per pagar la llicència corresponent a qui tingui els drets del còdec de vídeo.
La màxima autoritat dels estàndards d’Internet faria bé, doncs, en aprovar l’ús d’un còdec lliure com a estàndard per a l’HTML 5. Pel bé de l’evolució de la mateixa Web en tots els sentits.
Podeu seguir tota l’actualitat sobre el món de la informàtica i les noves tecnologies a www.imatica.org, noticiari del qual en sóc director i editor.
