Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Ni autonomisme, ni independentisme

|

- Publicitat -

El Procés està en un punt estrany, en una dimensió desconeguda. Molts l’acusen que s’ha tornat autonomista, i altres que és independentista, però sembla clar que no estem en un punt mort perquè es fan coses, tot i que no sabem ben be  quines. Ni tan sols sabem cap on va Catalunya perquè no hi ha debats sobre com serà aquest Estat que vindrà d’un moment a l’altre, o quines de les competències estatutàries podrem desenvolupar més. Segons la retòrica política, estem en un estrany moment, diletant en el temps, que s’anomena “fer república”.

Com dic al principi, estem a una dimensió desconeguda i fins i tot apartats de la política, on el temps ja no corre i sembla ser que, mentre totes les tendències van cap a horitzons de trencar d’una vegada amb la política de despatx i a favor el rendiment de comptes, en aquesta desconeguda dimensió passa al revés. Tot segueix amagat darrere de plans secrets, de jugades mestres i híper-lideratges totèmics. Lideratges que no poden ser discutits o criticats perquè se’ls revesteix d’una pàtina de moralitat on encara hi ha bons i dolents, enlloc de polítics que han complert o no allò que van prometre.

Publicitat

Si volíem una forma de fer a la britànica, perquè eren el referent dels polítics catalans quan el referèndum escocès a favor de la independència, que ho sigui en tot.

Ja No podem tenir por a cometre errors i que això s’utilitzi per paralitzar la crítica contra aquells que no han complert les seves promeses. Potser ens han decebut aquells a qui hem triat i votat. Aquesta por provoca que el “fer república” pugui quedar o quedi en res, perquè com concepte es pot allargar en el temps vint o trenta anys, o quaranta, com el “fer país” de Pujol. Un concepte que realment sembla que ningú sap ben be que vol dir però avui tothom ho fa servir, des d’ERC i la CUP al PP o C’s. Segurament És per aquest motiu que com ja deia un professor d’història que vaig tenir, a Espanya sempre es plagien models externs però no s’acaba de fer  del tot bé, i es creen veritables monstres. Potser En el cas del Procés ens ha passat igual, no s’està fent res nou, simplement s’està copiant el que van fer altres a altres llocs del món, però malament. I esta clar que Malament perquè no dóna resultats.

L’estancament i autodestrucció de l’independentisme de Quebec, o la reiteració de referèndums del SNP són coses que sembla que s’estiguin adoptant. Però hi ha un problema, són projectes que no han contat mai amb el suficient recolzament als seus punts més àlgids però en canvi nosaltres encara els tenim com viables. Des d’una perspectiva romàntica del s. XIX, els oprimits sempre tenen raó fins i tot quan s’equivoquen perquè són els bons, i els bons no es poden equivocar. I això és el que sembla ens  està passant ara mateix. Hem d’acceptar que En política no hi ha bons o dolents, no hi ha el Bé o el Mal, però si que hi ha interessos, perquè en la política dels Estats no hi ha moral. Els Estats moderns són éssers que potser es desgasten, però són com l’energia, es creen i es transformen, però mai es destrueixen.

Davant d’això, potser les paraules no fan res. Últimament torna a ser tendència la idea de Gandhi i l’independentisme pacífic com una via per assolir la independència de Catalunya, però és una comparació tendenciosa i que amaga molt la realitat, que senzillament son innegablement part de la historia: La independència de la Índia va anar acompanyada d’una partició, i aquesta va ser pactada. Motiu pel qual Winston Churchill sempre va creure que Clement Attlee i Lord Mountbatten van ser uns traïdors, que van cedir enlloc de matar a Gandhi i als seus, oblidant que acabada la II Guerra Mundial hagués sigut funest per la imatge de Gran Bretanya cometre un genocidi contra els hindús independentistes. Van ser en el fons els interessos nacionals britànics els que li van donar la independència a la Índia, no els independentistes hindús.

Durant les jornades d’Octubre, es va transmetre un missatge a la comunitat internacional de fractura, de finestra d’oportunitat pels seus propis interessos, d’aparició d’un nou Estat on incidir, etc. la independència de Catalunya era viable. Es donaven incentius a la comunitat internacional que estava esperant que feia l’independentisme perquè el recolzés. La imatge transmesa de la influència russa o els interessos de Trump o inclòs de la República Popular Xina, per part dels ministeris de l’Estat era de por. Però tot això desapareix quan els propis líders independentistes no són conseqüents amb les seves paraules, fet que va fa desaparèixer qualsevol finestra d’oportunitat per internacionalitzar des de la “realpolitik” el Procés.

Això sense dubte genera una fractura entre la societat i els grans partits polítics independentistes el 21 de desembre, quan els partits incompleixen sistemàticament i en molt poc temps allò que havien promès en campanya. La dissolució dels principals punts com el retorn del president Carles Puigdemont, la unilateralitat de les accions o les idees de trencament amb l’Estat acaben deixant pràcticament sense valor tot allò que va passar a l’octubre. La falta de rendiment de comptes genera que hi hagi faccions en l’independentisme que considerin que aquells que van protegir els col·legis durant l’1 d’Octubre va ser per res, faccions que creuen que tot s’està fent bé, i després hi ha una altra gran part de gent escèptica que es manté a l’espera que passi quelcom per re col·locar-se.

Conseqüentment a lo anterior, torna a haver-hi un moviment per fer complir les promeses que es van fer en campanya i durant l’octubre des de dins dels partits. Des d’ERC perquè tornin a la unilateralitat per part de les bases, des de Junts per Catalunya es demana no quedar-se estancat en l’autonomisme, des de la CUP es demana unilateralitat i des de Demòcrates es fa el mateix que la CUP però des de l’Ordre. Per altra banda, tant la ANC com Òmnium, han decidit iniciar la fiscalització dels partits per part de complir tot allò que van prometre, i internacionalitzar el Procés a través del soft power. En conclusió, mentre Catalunya es trobi en el “fer república” sense especificar ni quan es farà, ni quan arribarà, ni quines propostes es faran perquè es faci, estarà atrapada retòricament de nou en una situació on ni desenvoluparà l’autonomia, ni avançarà cap a la independència. 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut