Fora de la política no hi ha res, de la mateixa forma que fora de la llei tampoc. Però com digué Sèneca, allò que no prohibeixen les lleis ho prohibeix l’honestedat, i és en aquest camp darrer on mos trobem. La recerca de la virtut i de la puresa, per sobre de la política terrenal del dia a dia, no deixa de ser una qüestió perillosa degut a la situació en la que ens trobem. Part de les forces independentistes que marcaven els temps i demanaven dates, ara busquen no molestar a l’Estat ni contradient-lo en veu alta. De la mateixa manera que busquen difuminar qualsevol retòrica que vingui dels seus propis membres per no deixar de tenir raó, dir veritats i demostrar que no s’han equivocat en tot el Procés. Però empíricament, aquells que parlaren de república i referèndum avui no ho fan, es desdiuen de tot, inclòs d’haver declarat una república o de fer un referèndum.
Els qui parlaven de “fer república” avui ho fan dient que cal una legislatura de quatre anys i estabilitat, i mentre clamen estabilitat, criden a desestabilitzar tot un Estat donant suport a una moció de censura, que a dia que passa es torna més sòrdida. Aleshores, quan s’intenta entendre com es pot “fer república” donant suport a un partit que demana endurir l’aplicació del 155 C. E., t’expliquen que tot és qüestió d’esperança que mos faran cas ara que se’ls recolza des d’aquí. I és en aquestes actituds on cal tornar a la política. El Partit Nacionalista Basc demostra quina és la política que cal fer per crear un petit oasi a l’Estat, i és creant una política pròpia pragmàtica a dos nivells, un a nivell autonòmic o foral, i un a nivell estatal.
Una cosa que feia CiU però de mala manera perquè Pujol va arribar a pactar amb partits que li qüestionaven el seu model de construir país, cosa que el PNB no va arribar a fer mai. Doncs els acords amb el Partit Socialista d’Euskadi defensaven els mateixos punts troncals que la formació nacionalista, cosa que no feia el PP durant els Pactes del Majestic. Si així és la situació a nivell autonòmic, a nivell estatal s’ha de vetllar pels interessos territorials, doncs aconseguint millores territorials, tindràs millors resultats electorals a la teva autonomia. I com més fort siguis al teu territori, menys necessitat hi haurà de pactes consolidant una hegemonia allà on tens poder polític.
Això és una cosa que aquí no s’ha fet. L’anomenada catalanor no ha deixat de voler ser fort a Madrid per voler canviar Espanya, projectes o idees com les de Roca i Junyent o Duran i Lleida anaven en aquesta direcció. I aquí, mentre criticàvem ses bascos com egoistes per només preocupar-se per lo seu, aquí es regalava solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya, pobles que no existien més enllà de l’Ebre o el Cinca. Aquesta inventiva ha provocat que després de dècades, Euskadi tingui estructures d’Estat i Catalunya, per no semblar poca honesta, no tingui més que estructures autonòmiques. Se’m titllarà de tenir vasquitis però els fets són els que són. Ramon Trias Fargas va voler demanar un concert econòmic, un cupo com els bascos, però la resta de forces polítiques catalanes van dir que no calia demanar-ho perquè mai ens ho donarien perquè la basca no prosperaria. Igual que al 1983, ERC volia reformar l’Estatut i fou Pujol qui va dir que incloure demanar un Concert Econòmic era insolidari perquè estàvem en crisis.
A dia d’avui “fer república” està al nivell folklòric del “fer país”. Però de la mateixa forma que la retòrica independentista està en un núvol divagant, inclòs en aquestes circumstàncies l’oposició no sap fer un discurs més enllà de les petites coses, sense presentar un projecte articulat alternatiu.
Necessitem tornar a la política i als acords, però no per retrocedir, sinó per deixar d’enganyar. Tan enganyar és defensar que la independència és a tocar quan no hi ha ganes de fer-la, com els que abanderen un federalisme que no té suport a la resta del territori, o un model confederal monàrquic republicanista que encara té menys recolzament. I aquí és on torna a entrar el PNB i la seva forma de fer. Poc a poc com una formigueta el nacionalisme basc aconsegueix concessions, en plena crisis aconsegueix més diners pel cupo, en ple debat territorial a ningú se li passa pel cap treure competències perquè saben que és trencar un pacte social. És important remarcar que tan PSOE i C’s han qüestionat la situació basca, i com a resultat d’això és quasi el cisma entre el PSOE i el PSE, i la inexistència de Ciutadans d’Euskadi. I mentre allà fan política, aquí preferim abanderar la bandera del puritanisme enlloc d’admetre responsabilitats.
La Constitució Espanyola té un problema en la mentalitat catalana, i es veu en contraposició a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, què sembla un reglament on es regula tot, més que un Estatut de la resta del territori. Problema d’això és la falta d’imaginació i inventiva per interpretar-la, generant problemes competencials i és que no se sap on comença la competència estatal i on la competència autonòmica. I de la mateixa manera que a la Transició, els catalans tenim por de desenvolupar certes coses pel què diran, enlloc de fer-les, inclòs quan dins del marc constitucional es podria fer certes estructures d’Estat però preferim fer altres que no donen espai a poder-se justificar en el marc legal.
Així doncs, es pot tornar a fer política i es pot actuar amb pragmatisme, portant l’autonomia fins a límits interpretatius com fan al País Basc o Navarra, amb inventiva. Possiblement és difícil demanar a un català pragmatisme i inventiva, però és necessari a dia d’avui si es vol avançar cap a un referèndum pactat, que tal com diuen diversos pares de la Constitució es pot fer, es volen tenir estructures d’Estat preparades sense que puguin ser intervingudes preparades per tal jornada, i fins i tot, podem aconseguir tenir més competències si sabem negociar. No tenim perquè fer les coses malament una altra vegada, perquè al final resulta que no hi havia estructures, i el Procés ens ha portat fins a dia d’avui al precipici de la incertesa i la intervenció estatal, veient ara que ha sigut per res. Però el més sorprenent de tot és que alguns justifiquen com una jugada mestre la falta de mires i deixar en mans dels altres tot, quan justament, els països s’aixequen actuant per un mateix i amb inclús egoisme, una cosa que a Euskadi, sent autonomia, han fet, actuar com un Estat i un país normal.
