La caiguda de la Dinastia Ming va començar quan els camperols es van aixecar en armes contra l’emperador què hi havia. Quan aquests revolucionaris van ocupar la capital, els manxús van llençar una ofensiva contra la Xina imperial per aconseguir el poder, i el dèbil emperador, pensant que les tropes de la Gran Muralla li serien lleials, es va equivocar, i aquestes van obrir els portes perquè els manxús creuessin sense problema. Arribant així aquests a la capital, massacrant als camperols rebels i fent-se amb el poder.
A Catalunya també hi tenim uns camperols revoltats, què combaten i es manifesten contra les institucions que controlen els seguidors del Procés. És molt important i cal diferenciar molt bé entre els independentistes i els seguidors del Procés, perquè cada cop és fa més gran la diferència entre la massa independentista i els partits i organitzacions que van començar el Procés.
Intentem posar-hi noms i preguntem-nos què passaria si els independentistes, partint des dels CDR, no fessin res. Fa molt de temps que es comenta que el Procés independentista ja ha tingut tot un seguit de víctimes polítiques: CiU, perquè CDC i UDC ja no existeixen fins a partits com el PDECAT o ERC dels que es diu que encara van amb el peix al cove. En canvi, partits com la CUP i Demòcrates, què tenen els seus orígens en l’independentisme ideològic, estan sent part important de la nova política independentista, com també la nova formació Junts per Catalunya.
Obrim-nos a una hipòtesi: Ciutadans es planteja com alternativa política a nivell municipal, fins el punt de que per frenar-lo forces del procés com ERC volen pactar amb partits que donen suport al 155 CE com el PSC, i reeditant tripartits amb Comuns, com mecanismes més útils per aconseguir que la formació taronja no governi.
Si continua l’aplicació del 155 CE, des del primer a l’últim cèntim de la política pública a Catalunya passarà per l’Estat, per tant, la millor forma de prevenir qualsevol política taronja, és què aquesta no pugui formar part en els engranatges de l’Estat. Com s’ha demostrat múltiples vegades, les propostes de la formació taronja no tenen cap validesa i són constantment canviades depenent de com més convingui, tenint això uns resultats desastrosos perquè no aporten cap estabilitat. A més, C’s i les faccions pro-Procés acaben convergent en certs punts com el de formar govern aviat, i aquestes coses no solucionen res ni en favor de la independència ni a favor de revertir la situació.
Cal anar a noves eleccions perquè els partits no han complert ses promeses, no saben com encarar les noves situacions i no hi ha cap estructura d’Estat creada tot i les promeses fetes per part de líders del Procés. Davant tot això l’independentisme social demana depurar responsabilitats i què al capdavant s’hi posin persones que creguin en el projecte i en tirar-lo endavant. I és per aquí què vull tornar a la història del principi, l’independentisme té a les seves mans seguir amb la intervenció i que aquesta desgasti a totes les persones que fins ara els primers consideren què han sigut enganyats, o bé seguir defensant-los. La intervenció estatal frena qualsevol gestió què pugui fer C’s i al mateix temps ajuda a l’independentisme a apartar a aquells què han incomplert les seves promeses. Com a conseqüència d’això, l’independentisme social es reorganitza, i al mateix temps aconsegueix què l’ANC faci més feina amb la nova presidenta que amb anys.
La manca d’institucions ajuda a la gent a organitzar-se, a prendre responsabilitat dels seus actes, i a assumir les conseqüències del què fa. El 155CE ha servit com a catalitzador de l’organització popular, com aquella peça que li faltava a l’independentisme per fer-se fort socialment. El votant independentista ara demana passar comptes als partits que els han portat fins aquí, i perquè ha volgut deixar d’escoltar els sermons partidistes que els culpaven de tots els mals o que els responien amb evasives. No serveix de res obrir peatges, tallar carreteres, fer pintades o cremar coses perquè això no aixeca la intervenció estatal. No té cap resultat positiu establir piquets o fer accions espontànies perquè no es controla res. Paradoxalment com més s’intervé Catalunya, més fràgils resulten els discursos dels què s’han proclamat vencedors de les eleccions. Electoralment es creix marcant la diferència i demostrant que tens la capacitat de governar, perquè les paraules se les emporta el vent i la gent oblida els discursos.
I de la mateixa forma què Ciutadans o els partits del Procés queden atrapats per la seva retòrica, perquè ni uns són alternativa ni els altres han fet estructures d’Estat, el nou corrent polític, el neoautonomisme, aquells què volen que torni el peix al cove, queden devorats per la situació política què ells mateixos han creat. Ni estan prou compromesos amb la Constitució i l’ordre constitucional, tot i dir què l’acaten, ni estan prou a favor de part de reivindicacions de l’independentisme com per ser considerats seguidors del Procés. Per molt què s’intenti doncs articular un moviment al respecte, no tindrà cap mena d’èxit perquè mai trobarà patricis suficients per tirar endavant. Ni poden ser considerats equidistants perquè els equidistants mai existeixen en crisis polítiques.
Per altra banda, el Partit Popular i el govern espanyol tenen un problema important. Per molt que allarguin la seva intervenció, cada dia suposa un major desgast per ells, i aquesta no soluciona el problema independentista, la legitimitat amb la qual aquests podran erigir-se com defensors del règim constitucional serà nul·la, i per tant, no quedarà formació capaç de fer-ho. I amb ells tota institució que els ha recolzat, vivint-se una situació molt semblant a la caiguda de Berenguer, la qual per molt reformista que pogués semblar, un cop va caure, el Rei va haver de marxar, via Sagunt, setmanes més tard.
Així doncs, la intervenció estatal, en la seva justa mesura temporal i incisiva, pot afavorir a l’independentisme perquè aquesta li traurà els fantasmes del passat què el ronden. Així com, servirà perquè políticament no quedi ni un sol rival polític i existeixi un partit hegemònic, el Partit Popular. Però per altra banda, posposar la intervenció fins al punt on aquesta ja no sigui efectiva, pot alimentar un fantasma que pot tornar a recórrer Espanya, el fantasma de la república, dels monàrquics sense rei, i dels republicans sense Estat, el fantasma de 1930.
