Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

“Na putu” de Jasmila Žbanić, el camí del cinema bosni

|

- Publicitat -

La jove directora bosniana Jasmila Žbanić (Sarajevo, 1974) va presentar a la Berlinale d’enguany el seu segon film de ficció: “Na putu” (En el camí). Guardonada al mateix festival en l’edició de 2006 amb l’ós d’or a la millor pel·lícula pel cru retrat panoràmic de la realitat bosniana de “Grbavica”, la realitzadora es centra ara en el conflicte religiós latent d’aquest país islàmic.
Si al seu film de debut, Žbanić presentava una dona de mitjana edat, mare soltera d’una conflictiva adolescent, que sortejava com podia les dificultats de la postguerra a Sarajevo, a “Na putu” parla de la generació que es saltava: l’última lleva de joves que van lluitar a la guerra amb prou feines vint anys i que ara reivindica el dret a divertir-se i tenir una vida plena. Luna i Amar són una atractiva parella en la trentena, ella hostessa de vol i ell controlador aeri, molt ben complementats i amb una vida sexual molt activa. Els plans de tenir un fill no es veuen afectats quan ell és acomiat per beure alcohol a la feina ni per la infertilitat d’Amar, pero la seva relació i creences més profundes trontollen quan ell entra a treballar en un camp-escola islamista i comença a veure en les tesis fundamentalistes religioses la sortida a la seva crisi personal.

Aquesta pel·lícula suposa un clar trencament, una nova manera de fer en el cinema bosni: Žbanić innova en molts sentits, tant des dels continguts com en la posada en escena. Començant per la imatge, la directora s’introdueix en el cinema digital (molt probablement sent la primera –sinó única– producció bosniana que es roda amb la revolucionària Red One) donant a la fotografia una nitidesa i claredat que atorga una visió més moderna de Sarajevo, de colors vius i llums brillants; una visió més optimista.
El tractament de la foto emfatitza la imatge que es dóna dels protagonistes i la ciutat: en la pel·lícula les referències i escenes de sexe són introduïdes amb total normalitat, tal com determinats detalls de la intimitat dels personatges que fins ara eren elidits; la Sarajevo que veiem és jove i vital, en destaca la nova construcció i disseny, prescindint dels grisos comunistes i de les destrosses de la guerra a les quals tant ens té acostumats el cinema bosni, i que, malgrat el temps, són encara presents a la ciutat i arreu del país.

Publicitat

La història de “Na putu” es centra en el clàssic enfrontament entre el nou i el vell, però abarcant-ne múltiples dimensions: progrés contra tradició, occident o islam, recuperació versus guerra, la nova vida o la memòria; aquests contrastos es fan evidents en el muntatge del so, fet a base de talls bruscos i ambients contradictoris. Si bé la directora és clara en certs temes –els valors conservadors islàmics suposen la negació de la identitat femenina–, en altres és més ambigua, desdibuixant la frontera entre termes oposats o barrejant-los – l’àvia del personatge de Luna, de tant fràgil memòria i malgrat tot ferma en les seves creences. En el mateix sentit, és també molt interessant el tractament que fa de la seqüència en la què Luna visita la seva antiga casa, davant la qual van matar els seus pares. Plorant sobre la reixa del jardí, una nena –sèrbia– li pregunta perquè plora davant casa seva, qüestió a la qual només pot respondre amb una carícia; una moixaina que si bé no és de perdó (potser seria exagerat), és símbol de la necessària reconciliació entre les comunitats bòsnies.

Žbanić, que s’ha format en els documentals, exposa els temes molt obertament i cercant el diàleg, però sense renunciar a expressar clarament i obertament la seva opinió. La directora aposta per una visió femenina i feminista de la situació, fent-se seu el punt de vista de Luna. Si bé aquest és un interessant angle per discórrer sobre el tema i el protagonista masculí no queda desdibuixat, sí que hi ha un allunyament dels personatges islamistes, els quals no són desenvolupats tan profundament; sobretot queden en un segon pla les dones ninja –com les descriu Luna–, que van absolutament tapades pel burka negre, com fantasmes.

La pel·lícula encara s’està presentant en festivals i amb sort arribarà a les pantalles catalanes aquest mateix any. Tot i ser modesta i no tenir la força dramàtica de “Grbavica”, el nou film suposa un gran pas endavant en el cinema bosni, que en els últims vint anys ha hagut de començar de zero, reinventar-se completament a partir de de la devastació de la guerra i posar-se al nivell dels seus companys europeus.
Segons l’evolució temàtica de Žbanić, ja no cal centrar els drames en el conflicte o la postguerra, sinó que s’aposta per abordar altres problemàtiques també presents al país com l’auge d’aquest islamisme conservador radical que troba terreny fèrtil en un país de valors devastats. Malgrat tot, és clar, la guerra marca –i marcarà– la base psicològica dels personatges i de l’acció, sent com és el tema transversal de la Bòsnia d’avui en dia. Aquesta evolució ha hagut de ser a marxes forçades, però ha generat artistes d’estil subtil, com Jasmila Žbanić, que elabora un discurs propi basat en la bellesa de la imatge i en la metàfora poètica d’històries plenes de positivisme i confiança. Amb “Na putu”, Žbanić es confirma com a puntal del cinema europeu contemporani, marcant un camí pel cinema bosni.

Fitxa tècnica
Na putu
(En el camí)
Directora i guionista: Jasmila Žbanić.
Amb Zrinka Cvitešić, Leon Lučev, Ermin Bravo, Mirjana Karanović.
Deblokada
, 2010. Idioma original: bosni.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut