De vegades la vida proposa girs estranys i imposa camins imprevistos contra tota lògica i contra tot pronòstic. I això és el que ja fa temps que ell experimenta en la seva pròpia pell. I és, simplement això, el que va demostrar aquest dijous passat en el concert de presentació del nou disc, que va oferir a l’Aliança del Poblenou de Barcelona. Perquè, qui caram s’hagués imaginat que un individu que treballava en una llibreria de Palma acabés sortint tant a programes culturals com a qualsevol Telenotícies? Qui, amb un mínim de seny, hagués donat un duro per algú que cantés sobre astronàutes, marcians, robots, sèries de televisió o gelats guarnit tot això, a més, amb una música carregada d’elements infantils i sons de Theremin o xil·lòfon a discreció? Com pot ser que un individu baix, calb i a priori mancat d’atractiu aconsegueixi omplir un aforament de gairebé 800 persones un dijous a les nou del vespre a la capital mundial de la penya súpermulticulti ciutadans del món? I no em digueu que no és digne dels episodis més desconcertants de la Dimensió Desconeguda el fet que un paio que canta en català, ia no da Barsalona, sinó da Maiorca, que fa servir la llengua com l’ha mamada des de petit amb ple de mots locals i expressions per a molts desconegudes, fassi trempar i ejacular a periodistes i públic refractaris a qualsevol cosa que es faci desacomplexadament en una llengua tan residual i tan pajessota com la nostra? I qui diria que aquell a qui haguessin expulsat d’un concurs nacional de sonsos irrecuperables acusat de jugar amb avantatge i ser trampós, seria el mateix que rebria aplaudiments i riures orgasmàtics cada vegada que interpel·lés el públic enmig d’un concert, ara amb un pensament meticulosament pensat i agut, ara amb una simple fuita d’aire per algun dels forats del cos?
És extraordinari pensar que algú qui segurament era objecte de befa per part dels companys de l’escola i fins i tot dels mestres pel simple fet de tenir un univers interior fecund acabaria catapultat vers les alçades només reservades per als grans prohoms de la cultura i la intel·lectualitat de la nostra nació? Doncs jo us dic no. Perquè el talent i la sensibilitat renaixentista demostrada per un tal Joan Miquel Oliver des de fa més d’una dècada fa que molts ja el vegin com a algú que s’apropa modestament a la genialitat. Perquè ja fa molt de temps que sabem que som davant del que segurament molts adjectivarien com a icona de la cultura i la música, gràcies a la seva genial proposta, ja no musical, sinó estètica, en la seva màxima extensió semàntica. Un personatge que, gràcies a la seva capacitat de connectar amb el món més mitificat i íntim de tota una generació, ha esdevingut cronista d’un moment i una gent que ara acaben d’entrar a la trentena i fa un temps que miren emotivament cap enrera. Perquè Joan Miquel Oliver, després de Coser i Cantar d’Antònia Font, de El Misteri de l’Amor i de diferents incursions al cinema i la televisió ens torna a sorprendre a delit nostre, amb un disc i un directe (electromediterrani surrealista) tant diferent com més madurat i adult on s’hi albira la confirmació de tot el que ja ens havia proposat abans però força canviat pel que fa a la sonoritat i posada en escena.
En definitiva, que aquesta setmana he decidit que en Joan Miquel es mereix un article, ni que tan sols sigui perquè em va convidar a una cervesa tot just acabar el concert.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=pNDdAddMQg4[/youtube]
