Deixant enrera, al nord, el que es coneix per Big Sur, terra de Boy Scouts, bohemis i turistes, tots a la recerca d'una natura exhuberant i indomable, s'arriba a San Simeon. Realment aquest poble no té gaires atractius, potser el castell de Hearst en sigui l'únic. Per qui no ho sàpiga, William Randolph Hearst va ser el magnat americà de la comunicació del segle XX que tenia la peculiaritat de perdre el cap per a posseïr antiguitats d'arreu del món, també de Catalunya. Fins i tot l'Orson Wells li va dedicar una pel·lícula, Ciutadà Kane. Poc més al sud hi ha Cambria. Aprofito per a passejar per aquest petit poble de cases d'estil campanya anglesa i baixo fins a la platja. Allà, amb una mica de sort, hi veuré les bafarades de les balenes passant tranquil·les a pocs centenars de metres de la platja de roques i algues, mentre que per sobre, em passarà algun estol d'elegants pelicans en formació dirigint-se cap a mar obert. Malgrat ser estiu, fa vent i certa fresca, i fils de boira apareixen i desapareixen del mar bellugant-se en direcció les muntanyes de Santa Lucia. Després, arriba Cayucos i Morro Bay. Morro Bay destaca per un enorme promontori enmig del mar unit per una carretera i per una central nuclear, no a tocar, sinó dins el teixit urbà i a primera línia de la costa. Quan m'endinso cap a terra ferma, al sud-est, apareix Juan Luis Obispo; també el sol. Aquest poblet és agradable, la gent sembla que hi visqui bé, a peus d'una muntanya que l'arrecera dels vents freds del Pacífic. Juan Luís Obispo va ser fundada pel mallorquí de Petra Frai Juníper Serra en la colonització espanyola de Califòrnia i és seu d'una prestigiosa universitat politècnica.
Em miro i em trobo suggerent aturant el cotxe de lloguer en un voral, sortint-ne i desplegant un gran mapa de carreteres sobre el capó calent i, després de fer-hi algunes ullades, posant el dit sobre el centre geogràfic de Califòrnia. Si l'aixeco, hi apareix Fresno. És, després de mitja tarda travessant una orografia pesada, una carretera d'infinits revolts costeruts amb herbes seques i clapes de boscos de xipresos, que el terreny s'ondula en una catifa extensa d'herba daurada que a l'hivern resulta agafar diverses tonalitats de verd intens. Aquests turons, ara bronzejats pel sol implacable, van davallant cap a la vall de San Joaquin mentre el paisatge vira, de sols erms a extensions gegantines de camps de conreu. El termòmetre, per la seva banda, sembla que puja sense aturador a mesura que el cotxe m'apropa a Fresno. Aquesta vall podria ser ben bé l'horta de mig Estats Units.
Fresno és una localitat (bastant lletja tot cal dir-ho) de mig milió de persones que és coneguda per tenir una de les comunitats armènies més grans de Califòrnia, vingudes després de les massacres de Hamidian a finals de segle XIX. També és coneguda per haver estat la ciutat de naixement de, el 1958, la targeta de crèdit moderna tal i com la coneixem i de ser la ciutat natal de gent com Sam Peckinpah o Philip Levine. Qui ho hagués dit, ves per on, constatant l'aparent desolació que destil·la aquest lloc. El què passa desaparcebut, però, per a la gran majoria de ciutadans d'aquesta localitat socarrimada pel sol de la vall central californiana és un episodi esperpèntic que va ocórrer aquí, poc menys d'una dècada. Per increïble que sembli, el mateix cas va fer remoure mitja Catalunya. Es veu que cap al 2004, a Fresno, s'hi va celebrar una assamblea de la Federació Internacional de Patinatge on, de manera extremadament irregular, va comportar que per primera vegada una federació esportiva que ja havia estat acceptada de manera provisional, acabés no sent-ho. Els mitjans de comunicació catalans en van anar plens de les notícies que brollaven d'aquest lloc. Tothom, de cop i volta, sabia situar en un mapa la ciutat de Fresno (i gual que van conèixer l'existència d'un esport anomenat hokei patins). La història, qui més qui menys, ja la coneix tothom. Atés al gran tarannà democràtic de les institucions espanyoles en general, la federació catalana de patinatge va rebre un boicot poderós gràcies a les pressions espanyoles que van sobrepassar l'esport per a entrar directament en el terreny de la política bruta.
Què injusta és la història. Després de tots aquests anys, només sentir-ne el nom, Fresno evoca a molts catalans només la idea de repressió política, impotència social i vergonya democràtica… i patins. Ningú en aquest poble, però, no en té la culpa i, de fet, no tenen la menor idea del que va passar allà ara farà deu anys.
TAMBE US POT INTERESSAR:
POSTALS ELÈCTRIQUES DE CALIFÒRNIA
CARTOGRAFIES IGNOTES[soliloquy id=”225995″]
