En un moment en que la gent no sortia molt més enllà del seu poble, com a molt de la seva vall o la seva comarca, en Jonas, en Louis, na Rebacca, na Fanny, na Mayla i en Löb Strauss van decidir deixar Buttenheim, Baviera, i marxar cap a St. Louis, Missouri, pels volts dels anys quaranta del segle XIX. Després, moguts pel corrent d'atracció que generava la febre de l'or van anar a parar a San Francisco. En Löb hi va morir el 1902 sota el nom de Levi Strauss i després d'haver fundat la primera empresa al món que va fabricar en massa pantalons texans. En David Bowie en va fer una cançó, dels pantalons.
El poble on van enterrar en Levi Strauss es diu Colma, una petita localitat al sud de San Francisco, que va néixer com a un conjunt de quatre comerços a banda i banda de El Camino Real, el camí de ferradura que unia (i que, asfaltat, uneix encara) totes les missions de la Baixa i l'Alta Califòrnia. El mateix camí que va veure néixer la primera indústria a Califòrnia, unes fargues catalanes que es van construir a San Juan Capistrano cap a finals del XVIII. En un tres i no-res, Colma va passar de ser una fonda i una ferreteria a convertir-se en el poble dels morts. Aquí, sempre hi ha hagut més residents morts que vius i pel que es calcula, per cada viu hi ha un miler de morts. I no només hi és enterrat en Levi Strauss, sinó una munió de prohoms de la badia i gent corrent que conviuen amb normalitat amb els justos mil vuit-cents vius i un seguit de grans magatzems de productes electrònics i concessionàries de cotxes. Però si alguna cosa tenen els cementiris de la badia de San Francisco, i aquests no són una excepció, és que hi apleguen els morts i els vius sense que cap dels dos col·lectius es molestin. Normalment, els cementiris estan dissenyats com a extensos i agradables parcs on poder-hi passejar i gaudir de l'aire lliure.
Tornant al passat, es veu que cap al 1900 les autoritats de la ciutat de San Francisco van adonar-se que el ràpid creixement de la ciutat feia pujar el preu del terreny de tal manera, que en pocs anys, calia una fortuna per a comprar-ne un trosset i edificar-ne una casa. Aquest, va ser el punt de partida per a que l'ajuntament, mancat de sòl urbanitzable, redactés una ordenança per la qual es prohibia crear més cementiris en qualsevol punt dels terrenys de la ciutat. Poc després, no només es va prohibir enterrar ningú a San Francisco, sinó que, van obligar a desnonar els morts de la majoria de cementiris existents i recol·locar-los en cementiris de poblacions veïnes. En poc temps, es van anar construint nous cementiris per tota la badia, com el Mountain View Cemetery a Oakland, el més important tan per extensió com pel pedigrí dels seus residents. Colma, per la seva banda i com ja he dit abans, va esdevenir la ciutat dels morts, on s'hi van edificar un gran nombre de cementiris. Actualment hi podem trobar el cementiri catòlic, el protestant, el jueu… El cementiri xinès, amb les seves làpides on hi predominen els colors blanc, vermell i negre. El cementiri irlandès, amb un pub al costat on fer-hi una pinta en un recès d'una vetlla. El cementiri serbi, el japonès, el grec, l'ortodox… Ara, el que està més de moda és el cementiri d'animals de companyia. S'hi poden enterrar gats i gossos (i segurament altres animals susceptibles de fer companyia) o bé incinerar-los. En la botiga del cementiri es poden adquirir urnes de diferents tipus, làpides i tota mena de gadgets que recordin el nostre estimat canitxe. A Colma hi ha una frase que es veu que repeteixen molt en els anuncis institucionals i que serveix com a declaració d'intencions: “It's great to be alive in Colma”.
