Suposo que a molts de vosaltres us passa. Sovint associem una olor a un record d’un moment i un espai concrets que hem viscut i, que fins i tot, no sabem ben bé com ubicar. Amb la música ens passa una cosa semblant tot i que no pas tant intensament. I una d’aquelles situacions que són ideals per a que passi això és el fet de viatjar. Hi ha qui fins i tot abans d’emprendre un viatge ja associa una música a aquell viatge com si volgués posar-hi banda sonora i d’altres que en el transcurs del viatge es van trobant amb cançons que acabaran conformant la banda sonora d’aquell viatge.
Abans d’anar per primer cop a California ja tenia un somni: poder llogar un d’aquells grandiosos Chevy dels anys 60 descapotable, proveit de reproductor cd i posar-lo a màxima velocitat (permesa) per una d’aquelles carreteres solitàries dels deserts del sudest de California escoltant qualsevol cançó de Californication de Red Hot Chili Peppers. Brutal!! Doncs encara no ho he pogut fer mai, sincerament, però en canvi, de la meva darrera visita a California he portat una banda sonora espectacular.
Un dels noms que sobresurt de tots els altres que m’he portat dels EUA és Copland, Aaron Copland. Amb ell es va obrir el món de la música simfònica americana del segle XX davant meu justament un vespre de sopar en una casa gegant i amb vistes a la badia de San Francisco situada a Montclair, a les muntanyes d’Oakland. Copland ens va rebre i Copland va ser un dels que ens va acompanyar durant tot el sopar. Aaron Copland és considerat un dels compositors més influents de la música clàssica americana del segle XX el qual ha esdevingut la figura més representativa. Influenciat per la música europea, sobretot alemanya i russa, i havent estudiat música a París amb els grans mestres de la música del moment, Nadia Boulager entre ells. L’obra de Copland abasta gran part del segle XX. Durant aquest segle el músic novaiorquès fou capaç de fer realitat una de les seves grans obsessions, casar la música moderna d’aquell moment amb la música folklòrica americana. Va reeixir tant en aquesta missió que es pot dir que va aconseguir recrear l’ànima de la nació nordamericana, reinventant l’imaginari col·lectiu i elevant-lo a categoria universal. Això el va fer molt popular pel gran públic el qual va poder accedir a la música en un moment en que el jazz era una música de moda a occident però extremadament classista. La seva vida va estar molt lligada als moments històrics que va haver de viure: va tenir contacte amb intelectuals a Europa com Picasso, Sartre, Ernest Hemingway o Paul Valéry, va aportar grans músiques al cinema en el moment de la seva eclosió com a art (amb un Oscar inclòs), va estar investigat per l’FBI per pressumpta vinculació amb partits comunistes i fins i tot va ser polèmica la seva homosexualitat.
El món de la música i del cinema de la segona meitat de segle XX fins a l’actualitat li déu a Copland l’haver estat l’innovador i precursor de les grans bandes sonores per al cinema i les grans obres simfòniques aptes per a tots els públics les quals exaltaven l’èpica i la tradició dels grans mites nordamericans. Grans compositors com Leonard Bernstein, George Gershwin o els més actuals Jerry Goldsmith o John Williams han estat directament o indirecta vinculats o influenciats per la seva obra.
No hagués imaginat mai que conduir per una carretera enmig d’un paisatge bast de l’oest americà i acompanyat de Fanfare for the Common Man de Copland donés tan de plaer. Els Red Hot Chili Peppers hauran d’esperar.
