Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

El meu país és tan esquifit

|

- Publicitat -

El meu país és tant petit, deia l’estimat Lluís Llach parlant del nostre país. Jo en canvi diria el meu país és tan esquifit, per a dir una cosa políticament correcte sense haver d’emprar alguna malsonància però deixant clar el fet de la petitesa. També em ve al cap aquella idea que se li atribueix al gran Francesc Pujols que venia a exaltar la grandesa de Catalunya però la inconveniència de l’existència dels catalans. És clar que ho deia per a denunciar la mediocritat sobretot d’aquells que governaven el país en aquells moments i del poc valor en l’actitud dels catalans en general. També és ben cert que posteriorment els enemics del país han fet servir aquesta idea en el sentit contrari. Però malgrat totes aquestes coses que poden acabar semblant simples collonades aquesta setmana passada m’ha fet oblidar per un moment aquest neguit.

I és que aquesta setmana hi ha hagut dos aniversaris que il·lustren la història del que ha estat, és i serà la música d’aquest país. El primer la commemoració del 50è aniversari de l’aparició de la Nova Cançó i la reedició del primer disc dels Setze Jutges per part de la revista musical Enderrock. L’altre, el triple concert de celebració del 6è aniversari de la discogràfica Cydonia a la sala Apolo. En una altra ocasió parlaré del que va representar la Nova Cançó per a la música moderna catalana i avui faré un breu esment del concert a l’Apolo aquest divendres.

Publicitat

Sanpedro, Madee i Jeremy Enigk, aquest va ser el cartell de la nit. Vetllada musical que va començar puntual i gairebé a una hora europea i que només començar va esdevenir un d’aquells concerts que es recorden per la seva qualitat. El nordamericà Jeremy Enigk va posar punt i final a gairebé quatre hores d’orgia cydoniana davant un públic fidel i que va omplir tota la sala. Val a dir que els catalans Madee van ser els més potents, destil·lant una qualitat sense concessions a la mediocritat i que van tocar amb un ritme frenètic sobretot les cançons del seu darrer disc, L’Antarctica. Per la seva banda, Sanpedro va tornar a trencar el gel amb un concert emotiu, amb la potència amb la qual ens té acostumats i desplegant una elegància i una executació exquisides. Ens van oferir un repertori similar al dels seus darrers concerts on han primat els temes del seu darrer treball, l’Atracció Monumental. I amb absències de categoria, com Dalinianes, el single del seu primer disc. (Sempre em sembla especialment superlativa l’executació del tema La Porta Estreta). Un concert que, tot i no ser el millor, sí que va posar de manifest per enèssima vegada que Sanpedro és una d’aquelles bandes maltractades, almenys per ara, i que poc té a envejar a bandes de primer ordre del pop internacional. 

I per què feia esment al principi de la petitesa del nostre país? Doncs per això. Perquè mentre passen coses com aquestes, mentre vivim un moment musical envejable, el país en sí esdevé cada cop més un simple tel de ceba on no hi passa mai res… on la gran majoria de creadors d’opinió d’aquest país viuen a l’inòpia mirant cap a no se sap on i escoltant no se sap què. Però aquest és un altre tema.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut