Mentiria si digués que tots aquests mesos d’absència he estat retirat en un monestir budista a les faldes del Shishapangma. Igualment, faltaria a la veritat si us vingués amb la típica història que una nau alienígena m’ha abduït i que m’ha deixat tirat i depullat enmig d’una ciutat indeterminada de la sibèria. La veritat és que he estat fent un curs intensiu de maraques en una illa mitjanament coneguda del Carib on la flaire d’herba i el passar de grups d’homens negres, amb pentinats de dones poc netes i entestats per anar darrera un tros de cuir inflat, era la tònica habitual.
I com tot allò bo s’acaba, igual que també passa amb allò dolent, he tornat al nostre peculiar pou de brossa que tant ens estimem tots plegats. I després d’uns dies de desorientació pregona i plens de mals averanys he aconseguit entrar en una de les centenars de milers de grans botigues de música que tenim escampades pel país i he comprat dos elapés acabats de sortir del forn. I com que tinc la sort d’haver trobat una feina on hi treballes poc, viatges molt i cobres més, doncs ves per on que de camí a Solsona em vaig posar el de Els Amics de les Arts. I ja em veus dins el cotxe amb el Bed & Breakfast a tot drap arribant a Solsona, prenent una pista estreta i gelada cap a Busa, a punt de veure com el cotxe lliscava i anar directament al purgatori no abans d’haver caigut per un barranc gelat i fins a Sant Llorenç de Morunys, que hi falta gent, amb les seva fàbrica Knauf, el seu orgue, el seu esment al Diccionario de Pascual Madoz i els seus acordionistes despistats.
No sé si va ser fruit de l’emoció per haver vist la mort de ben a prop o potser per la fortor de pi que em va acabar per embafar i tapar el nas, prou atrofiat ja, però el fet és que Jean-Luc ja em va provocar una certa erecció amb la seva tornada cantable i la seva lletra terriblement familiar, una temàtica que és comú en la pràcticament totalitat del disc. I què dir de Les meves ex i tu, un cant a la relativitat amatòria vist des d’un prisma un pèl preadolescent i, per tant, radicalment masculí. O la bonica i sensible Liverpool, que musicalment em va estar a punt de posar la pell de pollastre i que beu directament del Mecanoscrit del Segon Origen del gran oblidat Pedrolo. Realment interessant i bo Bed & Breakfast, un títol que aixopluga unes cançons que apunten ja cap a més enllà de la ionosfera i que, per sort, la qualitat de les quals no es desinfla fins que s’acaba el disc i just comença el silenci.
Dues consideracions: la primera és remarcar el mèrit que té el ser capaç de fer alhora un tema digne del millor teatre musical català i un humil tema dedicat a Bola de Drac. No hi ha dubte del talent que té aquesta gent a l’hora de connectar amb la quotidianitat de la gent. La segona consideració és que escric això tirat pel terra mentre que l’únic que escolto és la pluja i el gat llepant-se incansablement els genitals.
