El mapa que deixen les eleccions municipals de diumenge confirma la profunda fragmentació de l’electorat català. L’elevada abstenció facilita l’entrada en els consistoris d’opcions minoritàries amb una base electoral molt mobilitzada però, a més, ens trobem amb el fenomen que aquesta diversitat respon a perfils ideològics molt oposats.
Al costat de l’increment espectacular de les CUP, amb 20.000 vots més i l’entrada per la porta gran en municipis mitjans de la segona àrea metropolitana de Barcelona (Manresa, Vilafranca, Mataró…) s’hi afegeix la inquietant irrupció de Plataforma per Catalunya amb el seu perfil xenòfob i les seves ramificacions nacionals properes al falangisme espanyol a municipis com Vic o el Vendrell. Ciudadanos ha punxat tot i els seus 60.000 vots, però veiem que hi ha opcions del mateix caire espanyolista que s’obren pas en el territori, com la mateixa Plataforma per Catalunya, o tot un al·luvió de partits independents que han esgarrapat algun regidor, això sense comptar amb opcions grotesques com La Cori, amb el seu flamant Elvis català incorporat a l’Ajuntament de Reus, una bona metàfora del desconcert i de la decepció que inspiren els grans partits.
Aquests partits tradicionals es troben al final d’un cicle. Ni tan sols el PSC, que ha mantingut l’alcaldia de Barcelona, ha arrabassat Tarragona i ha obtingut uns bons resultats a la ciutat de Lleida, pot sortir indemne d’haver perdut 180.000 vots. Convergència no ha acabat de materialitzar una reacció al tripartit; més aviat al contrari: tot i haver escurçat distàncies respecte el PSC ha perdut vots, no ha guanyat a Barcelona i, com s’esdevé a la Generalitat, la majoria obtinguda a molts ajuntaments no li servirà per formar govern. ICV i ERC també han registrat una significativa davallada, per bé que ERC ha aconseguit endolcir la seva fuga de vots amb el guany de 300 regidors.
Una de les claus d’interpretació d’aquest quadre pot fonamentar-se en el creixent rebuig a l’aigualiment ideològic. Si durant els anys 80 i 90 Catalunya pertanyia a qui abastava un centre ideològic, un catch all party marcat per l’amnèsia nacional i el descafeïnament de les ambicions en polítiques socials (sigui a la Generalitat amb CiU o sigui als ajuntaments amb el PSC) els electors catalans del segle XXI semblen reclamar fermesa en la defensa dels principis estructurals de cada formació. Per això és tan preocupant en el cas d’ERC que l’obsessió per aparèixer com a opció de govern i com a partit de gestió s’hagi traduït amb una moderació de les seves posicions: aquesta tendència és contrària al signe dels temps. Per això, per exemple, ERC ha patit el sorpasso de les CUP a llocs com Berga o Vilafranca (o han estat al llindar de la debacle a Vilanova i la Geltrú o a Vic).
El futur serà d’aquells partits que aglutinin una força fidel al voltant d’un perímetre ideològic intangible i que despleguin aquest embalum d’objectius amb totes les seves conseqüències. No es tracta d’imitar un procés com el del PSC o com el de CiU als anys vuitanta perquè també aquestes formacions estan abocades a una agònica decadència. El panorama serà el d’una CiU amb menys suport però més de dretes (i tal vegada més sobiranista), un PSC amb profunds riscos de ruptura, un PP més espanyol i més a la dreta que mai si no vol perdre el compàs a causa de Ciudadanos o de Plataforma per Catalunya i una ERC i una ICV que hauran de triar a favor de la línia més pura del seu ideari si no es volen continuar veient amenaçades per elements de l’esquerra independentista radical.
En definitiva, un espectre polític més polaritzat per una societat cada cop més esqueixada. Vet aquí el resultat d’haver amagat el cap sota l’ala durant tants anys.
