Quan les enquestes anuncien serioses davallades els polítics de la dreta no tenen cap problema alhora d’atiar les més baixes passions de la ciutadania amb el discurs de la por a la nova immigració i als canvis de paradigma social que la seva arribada massiva pot comportar. M’estranya que els líders d’un partit nacionalista com CiU carreguin contra els magrebins, els llatinoamericans o els asiàtics i, en canvi, passin de puntetes sobre el fet que els conflictes potencials que podem tenir amb els nouvinguts tenen en part la seva causa en el greu conflicte cultural que suposa tenir un gruix de població espanyola que porta dècades instal·lada a Catalunya i que ha estat incapaç d’integrar-se en el país.
Si el català i la cultura catalana perillen no és perquè els xinesos de l’Arc de Triomf visquin totalment aïllats de la realitat cultural que els envolta, sinó perquè s’ha permès que centenar de milers de ciutadans arribats durant les migracions dels anys cinquanta, seixanta i setanta hagin romàs a Catalunya amb el mateix imaginari que haurien desenvolupat si no s’haguessin mogut d’algun punt d’entre Madrid i Andalusia.
Com podem explicar a l’equatorià que això de Catalunya és diferent d’Espanya si no hem gosat sostenir-ho respecte els espanyols? En la mesura que hem mantingut el tabú de no considerar “estranger” tot allò que venia d’Espanya, tal com la situació jurídico-política sempre ens ha encarregat de recordar, ara la contenció ens passa factura quan pretenem integrar ciutadans que aterren aquí convençuts que això és una regió d’Espanya.
Estem molt amoïnats perquè els bolivians només es relacionen entre ells i no surten del seu gueto quan això ha estat exactament el que ha succeït a Cornellà amb joves espanyols de tercera generació que, malgrat la immersió lingüística, continuen sent monolingües castellans. Perquè, entre els “deures” que la dreta vol imposar als immigrants relatius al coneixement del català, oi que encara no hi ha el que a un ciutadà de Ciudad Real se li retirin determinades prestacions socials no bàsiques si no domina la llengua pròpia del nostre territori?
Com que la classe política catalana no va fer res d’ençà de la recuperació de l’autonomia per tal d’evitar el gheto espanyol (amb l’única excepció de la sempre oscil·lant i feble immersió lingüística) ara hem de carregar amb el perill que el gheto sigui tot el país per als nouvinguts, i a fe que un sistema de comunicació i d’oci totalment espanyolitzat hi ajuda molt.
Les administracions d’aquesta convergència ara tan combativa no van fer res perquè tenien pànic d’un conflicte d’arrel nacional que partís en dos la societat (i no diguem ja les administracions municipals socialistes de l’àrea metropolitana que van fomentar i fomenten la segregació cultural més miserable) però la poca gosadia d’aquells moments revertirà en un escenari molt més imprevisible: el d’una societat esquerdada per múltiples bandes en què la poca cautela en la cohesió cultural es podria transformar en un incendi social.
