Hèctor Montero


Política - Nacional doble fletxa Dimarts, 18.9.2012. 15:36 h

Quan ja no queda res a dir

Jordi Pujol, el Convidat, Albert Om, Marta Ferrussola
Jordi Pujol a "el Convidat"

Comparteix







Etiquetes
Ahir començava la temporada d'El Convidat amb un plat fort: Jordi Pujol. I ho feia just després del primer capítol de la temporada de Crackòvia. I mentre esperava a que comencés el Crackòvia, vaig veure que a l'Àgora en Xavier Bosch entrevistava Lluís Llach. No sóc gaire amic de passar-me els vespres enganxat a la tele, però en el context actual després de la mani de l'#11s2012, el "combo" Pujol-Llach prometia emocions fortes. Així, vaig seure al sofà esperant una nit de declaracions solemnes i contundents.
 
 
Als pocs minuts de començar El Convidat, primera decepció: l'Albert Om li proposa al President no parlar de política en tot el programa. Com si entrevistés Ferran Adrià sense parlar de cuina, o Leo Messi sense parlar de futbol. "Vaja, alguna cosa se li escaparà, és impossible que el President no parli de política" pensava. I mentre mirava l'Albert Om recordant a Pujol com n'és de vell i el poc que li queda de vida mentre gairebé li prenia les mides del taüt, només vaig poder treure dues conclusions de l'entrevista.
 
La primera és la contundent crítica que fa el President de sí mateix. Durant bona part de l'entrevista vaig tenir la sensació que Pujol no havia fet les coses com hauria volgut, i que fins i tot es penedia de gran part de la seva trajectòria. Però no només de les grans coses, fins i tot de les més petites. A Pujol li agradaria caminar més, però no ho fa per mandra i va al despatx en cotxe oficial. A Pujol li hauria agradat passar més temps amb la seva família, però no veu els seus fills en tot el cap de setmana i segueix treballant dissabtes i diumenges, tot i reconèixer que més que una virtut és un defecte. A Pujol li agradaria viure la seva fe d'una manera més practicant, però no ho fa. Li agradaria anar-se a confessar més sovint, però fa anys que no hi va. Li agradaria ser auster, però va a la casa de cap de setmana en cotxe oficial. En definitiva, té uns valors i un model de vida a seguir, però no el segueix i ho sap. I es sent malament per no fer-ho, però no fa res per canviar-ho.
 
La segona, més personal, és la relació d'estimació i admiració que es té la parella Pujol-Ferrussola. Van donar una imatge de parella d'ancians entranyable que en el fons em provocava certa enveja i la pregunta de si jo seria capaç de tenir aquesta relació amb la meva parella d'aquí a 60 anys. Però el riure de la Ferrussola quan Pujol afirma que es sap "untar" el pa amb tomàquet em fa preguntar quant d'estimació i admiració mútua hi ha, o quant de submissió i devoció de Ferrussola vers Pujol. Sens dubte, la Marta (com va dir que li agradava que l'anomenessin) ha hagut d'aguantar moltes coses a algú que es sap una figura central del catalanisme i del país, i que amb falsa modèstia volia fer creure que el dia que mori no passarà res, amb l'esperança secreta de veure omplert el seu ego.
 
De la independència, del procés que comença, de l'autoafirmació nacional que ha fet el país en els últims mesos, ni una paraula. Segurament l'entrevista va ser gravada abans de l'11 de setembre, però el President ens tenia molt acostumats a declaracions que, en boca seva, ressonen com el clam d'un país sencer.
 
 
Més clar i actual va ser en Lluís Llach en una entrevista on semblava que l'entrevistador, Xavier Bosch, no necessitava preguntar. En Llach va dir el que va voler i quan va voler, com fa sempre. Va celebrar la demostració de força de l'#11s2012, va posar el focus en la societat civil i en la feina de l'ANC. Va fer memòria i va recordar l'inici de tot plegat en la lluita antifranquista. Va recordar la gran responsabilitat que tenen els personatges públics en dir la seva i no amagar-se, tot i no sentir-se líder de res però sí, de bon grat, utilitzat pels altres com a altaveu. Va posar en valor l'honradesa. Però vaig tenir la sensació que en el fons, en Lluís Llach no havia dit res.
 
 
Així, vaig anar a dormir amb de decepció d'haver perdut el vespre, de no haver rebut dels dos personatges allò que esperava: una empenta a la societat per seguir caminant els passos del camí que ja estem fent. Però com deia Josep Vicenç Foix, és quan dormo que hi veig clar, i el coixí em va posar els pensaments a lloc. 
 
Pensava en Llach, i recordant l'entrevista m'adonava que sí que deia coses. Em vaig adonar que si hagués sentit aquesta entrevista fa cinc anys l'hauria trobat agosarada, una passa per davant del que la societat catalana estava disposada a sentir. Avui em semblava òbvia, monòtona, repetitiva. I vaig tenir clar que el problema no era que Llach no hagués dit res, sinó que no va dir res que no hagués dit abans.
 
Llavors pensava què hauria dit el President si l'Albert Om l'hagués deixat parlar d'allò que tots volíem que parlés. I vaig tenir la sensació que, si hagués pogut, tampoc hauria dit res que ens sorprengués. Ja fa temps que el President va expressar els seus anhels de que Catalunya tingui el seu propi estat i res del que hagués pogut dir a l'entrevista no seria una sorpresa.
 
 
Avui doncs, m'he adonat que podem estar molt pendents del que diguin personatges importants per al país com en Pujol i en Llach, però que realment, poc queda a dir en el moment actual del procés. Molt sovint el poble català hem necessitat de l'aprovació dels nostres referents. Molts van fer el camí de la Transició sota la inspiració de les cançons d’en Llach, i molts altres han fet el pas definitiu a l'independentisme quan el va fer públicament en Pujol, però aquesta etapa ja està superada. I no podem tornar a cometre l'error que vaig cometre jo mateix ahir: esperar davant el televisor les paraules inspiradores o alentidores dels nostres referents. Avui, les cartes ja estan sobre la taula. Ja no necessitem la força per seure a la cadira i prendre la nostra mà, doncs la partida ja ha començat. 
 
Els que queden per convèncer ja no ho faran per les paraules d’en Llach o d’en Pujol, doncs no són els seus referents. Els que queden per convèncer ho faran per boca nostra, per boca d'iguals. Els catalans hem tingut sempre la necessitat de buscar el nostre Messies, el líder que ens guiarà a la Terra Promesa. Doncs bé, els líders ja han fet el que havien de fer. Si ens quedem esperant al sofà que un altre Messies ens infli més la moral o ens faci més clar el pas que hem de fer, perdrem aquest tren. Ara és la nostra hora. Ara és la hora d’esvair dubtes, de demostrar certeses. De guanyar nous votants per al sí al referèndum, i de demostrar als que votaran que no que no passa res, que el país que construirem també serà per ells.
 
Perquè quan no queda res a dir, l'únic que queda és fer.
 

lectures 4685 lectures comentaris 5 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#5
Pepi fletxa Terrassa
20 de setembre de 2012, 07.39 h

He trigat dos dies a reaccionar i escriure aquest comentari, però és que he necessitat dos dies de distanciament en el temps per adonar-me de l'impacte de l'article. Aquest article és genial. Expressa un pensament latent i s'ha anticipat al que jo volia dir però que encara no havia concretat en el meu pensament. Quina gràcia m'ha fet llegir la descripció del que a mi també m'havia passat davant d'aquests dos programes. I la conclusió és certa. Ara sabem què hem de fer i hem de trobar e... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

item
#4
Hèctor Montero fletxa Pineda de Mar
19 de setembre de 2012, 10.37 h

Gràcies a tots, la bona rebuda d'aquest article m'empeny a prendre'm seriosament el bloc i actualitzar-lo més sovint.

Ferran, t'aviso que el pròxim article t'agradarà encara més que aquest ;)


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

item
#3
Juli fletxa Barcelona
19 de setembre de 2012, 09.42 h

Molt bé, senyor Montero, molt bé...


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

item
#2
Ferran Vital fletxa Horta (BCN)
19 de setembre de 2012, 09.06 h

Molt bon post! Endevant!!


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

item
#1
Xavier fletxa Reus
19 de setembre de 2012, 08.40 h

L'he llegit tot !!!. Fantàstic !!!. Ho volia dir perquè al llegir-lo he recordat que a mi em va passar exactament el mateix. No perquè no fos interessant, si no perquè vaig notar com si era un pas ja donat. És reconfortant notar en aquests mitjans de comunicació la coincidència d'idees de molta més gent de la que ens podem imaginar.


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat


logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.