- Publicitat -
Ja ho tenim aquí. El President Mas, en el seu parlament al Debat de Política General, ha anunciat allò que des de fa dies es comenta arreu del país: hi haurà eleccions anticipades al Parlament de Catalunya el 25 de novembre.
Actualment vivim aquell moment en què tots intentem buscar els motius de fons de la convocatòria anticipada per, en base a aquesta informació, enfocar la campanya o dirigir el nostre vot.
Des de l’esquerra més allunyada de l’eix nacional, es plantegen aquestes eleccions com una “patada endavant” de CiU per allargar la legislatura. Segons aquesta visió, les proclames independentistes (o més aviat, “estatpropistes”) del President només servirien per amagar les retallades i la política neoliberal i al servei dels mercats d’un Govern que, cada cop de forma més clara, retira la confiança i les inversions dels serveis públics i aposta per l’economia de mercat.
A l’altra banda, des de l’independentisme més allunyat de l’eix social, es planteja aquesta contesa electoral com un simple plebiscit independentista. Fins i tot s’han arribat a proposar candidatures unitàries dels partits independentistes o d’aquells favorables al dret a l’autodeterminació de Catalunya.
La meva opinió és que ni una ni l’altra, sinó totes dues alhora. M’explico.
És obvi que el poble de Catalunya ha iniciat un procés que molt difícilment tindrà aturador. Les últimes proclames del President han posat la possibilitat de la independència de Catalunya més a sobre de la taula que mai. I en aquest sentit, els partits parlamentaris s’han pronunciat. ERC i SI, els partits obertament independentistes, tenen clar que l’objectiu és la construcció, com abans millor, d’un estat independent en el si de la Unió Europea. CiU fa malabarismes amb expressions com “estat propi” però sense atrevir-se a pronunciar la paraula “independència”. En tot cas, sembla clar que al seu full de ruta hi és la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, sense entrar a concretar-ne la data. ICV, per la seva banda, aposta clarament pel dret a l’autodeterminació, però sense acabar d’aclarir si, en cas de referèndum, faria campanya obertament pel sí, i si s’allunya definitivament de la utopia federal.
A l’altre cantó tenim el PSC que intenta, sense suport popular, esgotar la via federalista; mentre que PP i C’s s’oposen frontalment al reconeixement de la sobirania del poble català per decidir el seu futur.
D’aquesta manera, podem dividir els partits de l’arc parlamentari en dos grups: els favorables al dret a l’autodeterminació i els contraris. De fet, sembla que CiU, ERC, ICV i SI podrien arribar a un acord per presentar un punt conjunt als seus respectius programes electorals que establís un primitiu full de ruta cap a la independència. Així, semblaria que una majoria d’aquests 4 partits posaria les bases per donar al Parlament la legitimitat per declarar la independència unilateralment o, més problement, convocar un referèndum d’autodeterminació que doni al Parlament de Catalunya el mandat democràtic per començar el procés de secessió. Vegem les forces que acumulen els dos blocs al Parlament actual, i una previsió que podem treure de les últimes enquestes.
Parlament actual i enquestes 2012
D’aquesta manera, sembla que es molt difícil que el Parlament surti del 25-N sense la legitimitat necessària per continuar el full de ruta cap a la independència. No s’escapa, però, que a més força dels partits obertament independentistes, més pressió tindrà CiU per agilitzar el procés, i que una majoria absoluta de CiU en solitari podria fer treure el cap de la tomba a la puta i la Ramoneta.
Analitzat doncs l’eix nacional, als que cerquem en l’emancipació nacional també una oportunitat per construir un estat més just socialment ens queda un altre eix per analitzar: l’eix socioeconòmic. Després del referèndum d’autodeterminació i un cop recollits els reconeixements internacionals necessaris, el full de ruta de la construcció del nou estat passaria per unes eleccions constituents. D’aquestes en el Parlament encarregat de redactar la Constitució catalana. És a dir, seria el moment de definir com ha de ser el nou estat que estem creant. A ningú se li escapa que el model d’estat català de CiU segurament serà molt diferent del que pugui tenir, per exemple, ICV.
Hi ha qui diu que el primer pas és aconseguir l’estat i que després ja ens discutirem per definir-ne el model, però la meva opinió és que la relació de forces entre els partits autodeterministes que surti d’aquest 25-N començarà a marcar el rumb del model del nou estat. Per això, i amb el convenciment que el procés per la creació del nou estat ja no té aturador, cal aprofitar aquestes eleccions per deixar clar, no només que volem un estat propi, sinó quin tipus d’estat volem.
Dit això, analitzem ara la posició dels partits en aquest eix segons l’últim CEO.
Partits catalans en l’eix esquerra-dreta
De l’enquesta del CEO en podem extreure que la societat catalana es situa majoritàriament en el centre-esquerra de l’eix socioeconòmic. Si analitzem els partits del bloc autodeterminista, tenim a ERC i a ICV a més a prop de l’esquerra que del centre-esquerra, i a CiU més a prop de la dreta que del centre-dreta. Un cas a part és el de SI. Tot i que aquest partit és situat en un punt entre el centre-esquerra i el centre; el que destaca és que més d’un 40% de la societat catalana no sap on situar-lo.
Així doncs, sota la meva opinicó, les eleccions del 25-N no són unes eleccions ordinàries: el debat sobiranista està sobre la taula i dels resultats d’aquestes en depèn que el procés de secessió s’endegui en la propera legislatura. No obstant, són també quelcom més que un plebiscit independentista, ja que en aquestes eleccions haurem de decidir, no només que volem un estat propi, sinó quin tipus d’estat volem. Per això, a l’hora d’encarar aquestes eleccions, cal tenir presents tots els aspectes.
Si creiem en el dret a l’autodeterminació de Catalunya, caldrà votar un dels quatre partits del bloc autodeterminista. Però a més, la força dels partits obertaments independentistes pressionarà CiU per seguir un full de ruta clarament independentista o seguir fent la viu-viu. I per últim, serà clau la relació de forces entre els partits del bloc autodeterminista en relació a l’eix social per tal de definir el model del nou estat català.
Publicitat
