- Publicitat -
En Joan ha dedicat 4 anys de la seva vida, amb esforços i sacrifici, a obtenir un títol d’enginyer, amb la promesa de la societat que, si ho feia, trobaria una bona feina i seria útil a la societat. Ara es troba presoner d’una feina precària, on no es sent respectat i el seu cap el fa treballar més hores gratuïtament o no li respecta les vacances. I si es queixa, l’amenaça que hi ha molta gent a l’atur disposada a acceptar la seva feina. Tot això per poc més del salari mínim interprofessional.
El seu company Enric va provar sort per un altre camí. Va creure en ell mateix i en que tenia alguna cosa a oferir a la societat, i va muntar una empresa. Fins i tot ha pogut donar feina a un parell d’amics de la facultat. Però fa mesos que treu de l’empresa només allò just per poder anar tirant, les coses no van com esperava. Si no troba una bona comanda, haurà de tancar i deixar al carrer els seus amics.
El que ha hagut de tancar és en Marc. Durant 30 anys s’ha dedicat al mateix, a la seva empresa familiar. No ha fet mai res més. Però els deutes han pogut amb ell i ha hagut de tancar. I sap que ara és massa gran, que no trobarà una feina.
La única que podria trobar una feina és la seva filla, la Núria. Després d’acabar la carrera i fer pràctiques a empreses, on sempre va fer una feina més que satisfactòria, creia que aquesta petita experiència li obriria les portes del món laboral. Va començar a buscar feina en el seu sector, però després de mesos sense trobar res va començar a buscar feina de qualsevol cosa. “Total, per anar tirant mentre surt ‘de lo meu’”, pensava. Ara esborra els seus estudis del currículum, convençuda que així li serà més fàcil trobar una feina.
Pensa que hauria d’haver fet com la seva companya, l’Anna. Gràcies a una beca va poder treballar en una universitat alemanya. S’hi va quedar a viure i ara hi dona classes. Ha començat una molt bona carrera professional, però no ho diu als amics quan els truca o es veuen per Skype. Prou malament estan a Catalunya les coses com perquè a sobre, vingui ella a explicar-los amb entusiasme com de bé li va. Però tampoc els explica que no es feliç, que s’enyora. Es sent sola i vol tornar.
Quan es sent així pensa en l’Herminia, la seva àvia. Va haver d’agafar els trastets fa 40 anys i marxar de casa seva amb el marit i vuit fills per venir a Catalunya. Sí, sabia que no sortia d’Espanya, no podia ser tan difícil. Però se n’adonava que no era ben bé el mateix.
Per a la Luisa, una de les seves filles, tampoc va ser fàcil. Era tot just una nena i això li semblava un món nou, al que no s’acabava d’adaptar. Venia de fora i les nenes d’aquí ja tenien les seves amigues, les seves colles. Hi havia molts nens que també havien vingut del sud, com ella, i tenia molts amics. Però les noies de l’escola la feien sentir diferent.
En aquella època va arribar també en Miguel. A Andalusia havia arribat a començar a estudiar a la universitat, però allà no li esperava un gran futur. Quan no va poder seguir pagant els estudis, ho va deixar tot. I, potser massa jove, va marxar cap a Catalunya, on semblava que hi havia feina, amb el seu germà. En poc temps es trobaven vivint en una pensió. No es podien permetre més tot i treballar en una feina durant el dia, i en una altra a les nits.
Totes aquestes històries tenen dues coses en comú. La primera, que tenen lloc al nostre país. La segona, la sensació de derrota al cor dels seus protagonistes.
Catalunya ha estat sempre un país de derrotats. La derrota forma part de la història del nostre país, fins al punt que en la nostra diada nacional en commemorem una.
Però és innegable que alguna cosa ha canviat en el nostre país els últims anys. Especialment des d’un dia en concret: l’11 de setembre. El dia que el país es va posar dempeus.
Posar-se dempeus no és només un gest, sobretot quan et sens derrotat. Posar-se dempeus es difícil, no es pot planejar. Arriba un dia en que quelcom canvia dins teu i te n’adones que el món és diferent. Un pot posar-se dempeus de moltes maneres, però dues actituds son imprescindibles:
Per una banda, posar-se dempeus significa aixecar-te, buscar solucions, mirar endavant i treballar. Significa deixar el sofà i sortir al carrer. Deixar d’esperar a que el problema es solucioni sol i prendre la responsabilitat de solucionar-lo per un mateix.
Per l’altra, posar-se dempeus significa deixar d’estar per sota dels altres per a estar a la mateixa alçada. Significa treure pit i creure en un mateix. No només és atacar al problema, sinó estar convençut que el podràs superar.
Algú un dia es va posar dempeus i va muntar, mig jugant, una urna amb la gent del poble per fer una mena de consulta. Altres es van posar dempeus i la van anar fent per pobles i ciutats arreu del país. Aquesta gent que va veure que treballant i confiant en un mateix podien fer passos endavant, es van posar dempeus i van posar-hi mig país en una manifestació un 10 de juliol de fa dos anys. Des d’aquell dia, cada cop més gent s’ha posat dempeus arreu del país, i l’11 de setembre de 2012 tot el món ha vist un país dempeus.
En Miguel es va posar dempeus i va seguir treballant. Al cap d’un temps va poder llogar un pis amb el seu germà i va aconseguir una feina fixa. En uns anys va poder comprar un pis i deixar de compartir-lo amb el seu germà per a compartir-lo amb la seva dona. D’allò que es sent més orgullós és de haver pogut donar als seus fills els estudis universitaris que ell no va poder acabar.
La Luisa es va posar dempeus i va saber que, encara que vingués de fora, no era menys que ningú. Quan ho va saber no li va costar fer amigues, va aprendre una llengua, i va estimar aquest país que ara és el seu i vol lliure.
L’Herminia es va posar dempeus quan es va adonar que mai no tornaria a casa, perquè casa seu és allà on van créixer els seus fills. Ara veu amb preocupació els problemes que pateixen els seus fills, víctimes de la crisi. Hi veu derrota. Però sap que ells també es posaran dempeus.
En Marc es va posar dempeus i va decidir obrir amb la seva dona una botigueta al centre. Mai ha portat una botiga, però hi treballa amb passió cada dia per aprendre.
La Núria li fa un cop de mà mentre no troba feina. Està molt més animada i ara, com a mínim, es sent útil. La Núria no ho sap, però s’està posant dempeus.
L’Anna veu des d’Alemanya com el país es posa dempeus. Ara ja sap que algun dia tornarà, però el seu moment encara ha d’arribar. Com han d’arribar el moment de l’Enric i el del Joan.
La història ens ha demostrat que quan la societat catalana s’ha sentit derrotada, la derrota ha marcat l’esdevenir del país. Però quan la gent d’aquesta terra s’ha posat dempeus, quan la nostra gent ha entès que és moment de treballar i que som capaços de decidir per nosaltres mateixos què volem, el país s’ha aixecat.
Aquests dies el Principat s’està posant dempeus. Algun dia es posarà també dempeus el País Valencià, les Illes… els Països Catalans. Quan ells vulguin. I algun dia es posarà dempeus Europa, l’Amèrica Llatina, tots els pobles del món.
Però això serà possible només el dia que, cada un de nosaltres, des de la nostra insignificant petitesa, ens posem dempeus.
Publicitat
