Una nació (una identitat, una cultura) ho és perquè té totes les condicions internes per a ser-ho, perquè pot diferenciar-se de totes les altres, però també ho és perquè aquestes altres la reconeixen com a tal. De sempre, i en el nostre món intercomunicat, globalitzat i internacionalitzat molt més encara, si no et reconeixen no existeixes.
Pot semblar una història kafkiana, i , de fet, ho és: la d'aquell que es lleva al matí, que es planta davant el mirall a rentar-se la cara, que s'hi veu…, però que, en sortir de casa, ningú no el mira, ningú no el saluda… i esdevé invisible perquè ningú no el coneix i, per tant, ningú no el reconeix. La invisibilitat, l'anonimat. No existeix per als altres. Per a ningú.
I això passa amb les nacions: si no et coneixen, no et reconeixen. I, si no et reconeixen, no ets, no existeixes. I per això, també, la feina de donar-nos a conèixer al món és fonamental. Com a nació, com a identitat, com a cultura. Que el nostre “nosaltres” sigui conegut pels “altres”. I que puguem, així, construir un “nosaltres” comú amb els “altres”.
Hi ha molts maneres de fer-ho, i cal fer-ho de totes les maneres possibles. Des de la diplomàcia cultural planificada (l'única que podem exercir des de les nacions sense Estat i amb una diplomàcia política de l'Estat que juga, a més, a esborrar la nostra identitat) fins a les accions continuades i esparses de la gent que és pel món, dels nostres compatriotes que hi viuen o s'hi estan.
En la societat 2.0 d'aquesta segona dècada del segle XXI, la xarxa ens ofereix una oportunitat immillorable: dirigir-nos al món des de les seves plataformes, i fer-ho amb la màxima diversitat de llengües que puguem. L'acció exterior (d'una nació, d'una cultura) no deixa de ser, precisament, un traductor d'identitats. A una cultura, per a existir i créixer davant dels nous reptes d’aquest segle, li calen aquests dos conformants sincrònics: l'autodefinició, l’afirmació de la pròpia identitat; i la traducció, la seva interacció amb les altres cultures.
I aquesta feina, necessària i mai prou suficient, la fa d'una manera excepcional i persistent la gent de Help Catalonia, el col·lectiu-portal que des del 2011 va publicant articles, reflexions, documents i materials sobre la realitat del país, la seva història i la seva cultura, que mira d'explicar al món la nostra identitat. Donar-nos a conèixer, per a que ens reconeguin. Primer en anglès, i posteriorment, en d'altres idiomes: alemany, francès, espanyol, italià, hebreu, rus… Des de la voluntarietat rigorosa de la gent que forma part del col·lectiu i amb la participació dels col·laboradors que s'hi sumen.
Amb aquesta consciència de la necessitat i del rigor de la proposta, vaig escriure la meva primera col·laboració a Help Catalonia ben aviat, tan prompte com m'ho van demanar, el juny de 2011 (“Una Europa de tothom, també dels catalans”), i hi he tornat sempre que m'ho han demanat: l'11 de setembre des d'una perspectiva europea, la diversitat lingüística, el dèficit fiscal, Sant Jordi i un país de la cultura, Francesc Macià, Pau Casals… Una modesta aportació a la feina constant i valuosa dels voluntaris de Help Catalonia per fer-nos entendre al món.
Si no ens coneixen segur que no ens entenen. Si no ens coneixen mai no ens reconeixeran. I això, que sempre ha estat fonamental, ara és cabdal. Ara que hem encetat la nostra pròpia via cap a la sobirania. Si ens coneixen i ens fem entendre, ens reconeixeran. A nosaltres i al nostre propi Estat.
Josep Bargalló Valls
