Vaig enlairar-me per primera vegada a bord d’un avió des de l’Aeroparque de Buenos Aires quan tant sols tenia un any. Suposo que devia ser un Boeing 727 d’Aerolineas Argentinas, però per descomptat que no en recordo res. Als sis anys em vaig perdre en una guia urbana Pàmies de Barcelona d’aquelles de l’era pre-TOM-TOM, i vaig trigar hores en trobar un hipotètic camí de tornada a la Plaça de Catalunya. Tant sols un any més tard, la curiositat em portà a superar imaginàriament les trames de Cerdà; gentilesa dels mapes d’una coneguda marca de carburants. Vingueren nous reptes i s’obrí davant meu tot un món ple de carreteres i viatges imaginaris en una època en què Google Maps no era ni tant sols una idea en els caps de Larry Page i Sergey Brin. Capficat en aquella teranyina inabastable d’autovies radials, carreteres comarcals i unes curioses autopistes de peatge –situades la majoria d’elles en allò que el mapa anomenava com Comunidad Autónoma de Cataluña- no em vaig adonar que ja havia superat els deu anys.
Encetàvem els ’90 i llavors, per casualitat, caigué a les meves mans un primer atles i amb ell un horitzó infinit de ciutats, nacions i accidents geogràfics per conquerir. Per desgràcia, no vaig trigar en descobrir que aquelles velles pàgines -que em permetien superar fronteres sense sortir de l’habitació- caducaven dia rere dia superades per l’esdevenir d’aquells primers anys de l’era post-guerra freda. No hi va haver cap més sortida per desxifrar aquell nou món que començar a submergir-se en els primers exemplars del diari que corria per casa. Així va ser com vaig començar a intentar entendre el difícil art de gestionar la realitat que es desprenia d’aquells mapes.
Ara, camí de la trentena, constato que abans de superar els 15 anys ja s’havia configurat pràcticament el 90% d’allò que sóc, d’allò que em defineix. A aquell primer vol el seguiren moltes hores d’aeroports i connexions; fins arribar a despertar algunes de les meves més grans aficions; l’aviació civil i els aeroports primer i les infraestructures en general més tard. Les guies, els mapes i els atles van fer-se tangibles en forma de quilòmetres recorreguts, segells, visats i monedes de nom impronunciable, alimentant de forma paral·lela una voluntat creixent de conèixer el món i la política internacional que el regia. I aquelles primeres pàgines de diari, l’addicció a l’actualitat i a la capacitat de transmetre-la, em van conduir a la meva professió: el periodisme i la comunicació. En el fons, en aquests darrers 15 anys tant sols he anat guarnint de pinzellades de realitat un camí ja marcat per aquells deliris d’infantesa.
Aquest, més o menys, sóc jo. O algunes parts de mi, com a mínim. Però, perquè començo a escriure ara?M’he passat els darrers de la meva vida laboral ‘construint relat’ i insistint a tort i a dret sobre la necessitat que qualsevol projecte en tingui. Tot plegat per acabar-me adonant que no tenia un relat propi, on ordenar i estructurar els meus pensament i reflexions. Iniciativa i relat; aquesta és la voluntat que ara per ara fa néixer aquest bloc.
Així doncs, sigueu benvinguts i benvingudes.
