Fa uns anys el polifacètic Michael Moore, director de pel·lícules com “Bowling for Columbine” o “Fahrenheit 9/11” va escriure un llibre amb un títol prou provocador com “Fora els que manen!”. Aquells de vosaltres que conegueu mínimament la seva trajectòria us podeu imaginar que era un llibre interessant, de llenguatge fresc i àgil i escrit en clau nord-americana.
Evidentment les diferències entre Catalunya i els Estats Units són enormes i fer paral·lelismes és un error, però crec que és interessant analitzar quins motius porten a ciutadans del mal anomenat primer món a desentendre’s de la política.
Una de les raons que més està sortint aquests dies és la manca de lideratge a la política catalana, i de fet, si repassem la campanya electoral qui més qui menys ha reclamat ser el/la líder més adequat/da pel municipi al que es presentava. Personalment però acostumo a discrepar de les frases nostàlgiques com “ara ja no hi ha músics/esportistes/escriptors/cineastes com abans”. No crec que això sigui cert, més que la vàlua de les persones el que penso és que ha canviat la percepció que en té la gent. Dit amb altres paraules, ni els polítics actuals són tant dolents ni els d’abans eren tant bons.
El que si que ha canviat és que ara la gent està més informada, més preparada, és més crítica, per això els lideratges actuals són més efímers. Actualment ets el millor futbolista del món durant 2 o 3 anys i després ja en surt un altre de només 17 anyets que et supera (o això et volen fer creure). Els grups musicals tenen moltes dificultats per mantenir-se durant molt temps a dalt de tot. I així podria seguir posant exemples fins a l’infinit. Els motius pels quals ara el temps sembla que corri més ràpid són molt diversos, complexes i jo estic molt lluny de ser la persona adequada per analitzar-los, però potser hauríem de mirar en les noves tecnologies de la informació i la comunicació com a element accelerador.
En una societat que cada cop va més accelerada, la política, lenta per definició, ho pot passar molt malament per adaptar-se a les noves demandes de la societat. I això afecta a tots els partits amb més o menys grau. Probablement en els propers anys haurem d’acostumar-nos, també en política a lideratges efímers i flexibles, lluny dels homes i dones de ferro com hi havia als anys 80 i que no marxaven ni amb aigua calenta. Sigui com sigui no ens aniria malament tenir un Michael Moore a la catalana, que incités el debat encara que sigui de forma provocadora.
