No sé si per tothom té el mateix significat el fet de sortir elegit diputat, personalment crec que és un honor poder servir els ciutadans del meu país des d’una institució tan representativa, amb tanta història com és el Parlament de Catalunya. Tinc molt clar que a banda de contribuir a elaborar lleis, a ajudar en el control del Govern i d’altres funcions és sobretot en les comarques del Pirineu on pren un paper molt rellevant la meva figura com a diputada d’aquest territori.
Acompanyament i suport als representants territorials, a les entitats i associacions, als diferents sectors. Interlocució directa amb els ajuntaments, consells comarcals i demés institucions quan s’engeguen nous projectes, vetllant els expedients amb les diferents conselleries, amb els diferents agents que intervenen sobre el territori quan calgui informació sobre algun tema en concret i també amb els mateixos ciutadans restant amatent a les diferents problemàtiques que van sorgint però també a les seves propostes, etc. per acabar esdevenint els ulls i les orelles del territori i poder-ho transmetre allà on finalment s’acaben prenent les decisions, sempre procurant que hi hagi el retorn corresponent al lloc d’on ha sortit.
En definitiva, trepitjar molt el territori i treballar per millorar les condicions de vida de qualsevol persona, visqui en un petit poblet de muntanya, de la plana o en una gran ciutat. Catalunya és un país petit però d’una gran diversitat i això cal veure-ho com una fortalesa, prenent com model altres països semblants on l’equilibri territorial és una de les prioritats de govern.
Reconec que tot això en unes condicions normals faria que em sentís molt honorada i molt contenta alhora, però en aquesta legislatura per algunes formacions polítiques res ens serà normal, perquè tenim companys empresonats i a l’exili, perquè la llista d’imputats cada dia es pot fer més i més llarga, perquè s’estan soscavant tots els fonaments democràtics i ara per ara no veig gaires defensors de la Democràcia per enlloc, dissortadament ni dels que s’anomenen partits d’esquerres.
L’altre dia en la primera jornada de formació que ens varen fer als nous diputats vaig constatar una realitat que em va fer estar molt seriosa, amb cap ganes d’interactuar amb els nous companys i companyes i és que a diferència d’altres persones que s’asseien a prop meu mai voldria que cap dels meus adversaris polítics acabessin a la presó per les seves idees malgrat aquestes estiguessin a l’extrem contrari de les meves. Sempre defensaré que és del tot necessari discrepar amb els teus contrincants polítics donat que cadascú ha de poder argumentar els seus ideals però amb la voluntat final de fer política, de pactar i de negociar perquè el resultat esdevingui el millor.
Malgrat s’ha volgut portar “l’assumpte català” cap a un debat d’identitats és de totes totes un problema polític, que poc té a veure amb quina bandera o quin himne ens representa, quin idioma parlem o d’on venim sinó que tal i com he comentat abans és un problema polític d’una gran injustícia, sobretot econòmica, per a la totalitat dels ciutadans de Catalunya independentment de quina sigui la seva bandera, origen, idioma o partit al que vota ja que pel sol fet de viure aquí se’ns penalitza i acabem pagant a vegades el doble i sense cap retorn ni tan sols una possibilitat futura de retorn.
Catalunya té un enorme potencial com a nació, les seves dades econòmiques continuen demostrant-ho, generem molta riquesa i sabem quines podrien ser les nostres prioritats en aquest futur país que la majoria volem.
Ara ja som més de dos milions de votants els que estem convençuts que si podem administrar els nostres diners ens en sortirem millor i de la mateixa manera que m’entristeix constatar que el greu dèficit de democràcia que pateix l’estat espanyol l’acabaran patint tots els seus ciutadans en un moment o altra, també persevera aquell sentiment d’orgull de poble que va ser tan viu el dia 1Oct on gairebé tots junts, tanta i tanta gent diferent intentant votant lliurement, pensés el que pensés fent un exercici de democràcia real, vàrem desafiar un estat espanyol que ja no ens representava gaire, però que a partir d’aquell dia com que no ha parat un sol moment d’atacar-nos per tots els fronts ja ens ha perdut irremissiblement, no aconseguiran que deixem de sentir-nos catalans com ja hem demostrat sobradament al llarg de la nostra història.
Crec fermament que ja hem engegat el camí i més tard o més d’hora acabarem sent una nació, ara el que tenim és molta feina a fer perquè aquest projecte il·lusionant comenci a prendre forma i ens cal conservar la moral i l’optimisme, tornar aixecar la nostra autoestima perquè si hem arribat més lluny que mai és perquè aquest moviment està sent més transversal que mai i cada dia guanya més adeptes, només cal donar una ullada a iniciatives com la de NousRepublicans per adonar-nos que aquest és un projecte compartit i molt engrescador que genera il·lusió però que sobretot ens ha situat a tots davant el mirall. Encara que a vegades el camí sigui molt costerut cal continuar caminant i malgrat la boira cal continuar caminant. Estic convençuda que tard o d’hora el bròquil s’acabarà florint i per descomptat que tothom recollim el que sembrem.
Imma Gallardo
Diputada per Junts per Catalunya i regidora del PDeCAT a Sort.
