Que el discurs independentista convenientment canalitzat per mitjans, associacions “civils” i partits polítics s’ha anat fonamentant en una torna o bescanvi d’estat per nació, és un fet força incontestable. Podríem omplir pàgines amb cites o articles proindependència que han renegat del caràcter nacional i identitari de l’independentisme. Contràriament resultaria molt difícil omplir gaire espai amb opinions públiques o publicades en el sentit invers. A què es deu aquest consens aparentment inqüestionable al voltant dels motius i objectius d’un procés d’independència que, de resultes, semblaria que defuig l’adjectivació de nacional? El concepte d’alliberament nacional sembla haver sucumbit davant d’un constructe alegrement deshistoritzat d’alliberament de polítiques socials, més acord amb aquelles esquerres i moviments socials que, entossudits en negar l’evidència històrica, continuen propagant la visió lerrouxista i soleturista que vincula catalanisme amb burgesia, negant la base obrera que Josep Termes ja va documentar a bastament. Llegir-ne més

Ja és un fet que l’estat s’ha decantat i es prepara per aplicar mesures coercitives i repressives al dictat de les veus més totalitàries i antidemocràtiques de l’espectre polític i ideològic espanyol. Tenint en compte que aquest és un país amb forts fonaments franquistes, no cal dir que les veus que se situen en aquest extrem són perfectament homologables a qualsevol ultradreta que ens pugui venir al cap. L’única diferència és que a Espanya, aquesta ideologia totalitària i catalanòfoba està tan normalitzada i diluïda en el conjunt i en el dia a dia del país (incloent-hi moltes de les autoanomenades esquerres) que passa camuflada com a legalitat, estat de dret i democràcia, fent innecessàries i anecdòtiques les exhibicions explícites de simbologia i exaltació feixista que, tot i així, permet i protegeix. Llegir-ne més

La nova gramàtica que prepara l’Institut d’Estudis Catalans ha generat polèmica en algunes de les modificacions que ha decidit imposar a nivell normatiu. Mentre que algunes persones s’ho miren des de la distància com un tema “d’experts”  (es veu que la llengua catalana deu ser patrimoni només d’uns pocs lingüistes i filòlegs) i han considerat que la cosa no té cap mena de transcendència, moltes altres han reaccionat airades a uns canvis, alguns dels quals no n’entenen la necessitat i senten que agredeixen part de la idiosincràsia de la llengua amb què s’identifiquen. Llegir-ne més

El senyor José Rodríguez és—o ha estat fins no fa gaire—membre d’una associació que diu representar els castellanoparlants de Catalunya. Deixant de banda que no són precisament els castellanoparlants, amb un estat fort i idiomàticament bel·ligerant al darrera, aquells qui poden estar en risc de desprotecció o orfes de representació per motius de llengua, sóc del parer que la mera pretensió que qualsevol ciutadà de Catalunya pugui no estar suficientment representat, protegit i defensat per persones, partits i entitats, en la mesura que aquestes puguin ser identificades per llengua o ascendència com a catalanes, fa palès el garciaprietisme persistent en determinats estrats, així com en partits catalans paradoxalment—o no—anomenats nacionalistes. Llegir-ne més

En els mesos previs a la manifestació de l’11 de setembre de 2012 vaig escriure un seguit d’articles en aquest blog on argumentava perquè la independència mai no vindria de la mà de CiU ni del president Mas. Després d‘aquella enorme i espectacular Diada vaig decidir esperar a veure si aquell cop de força obligaria al president a reaccionar. L’anunci d’eleccions anticipades i la inclusió de la consulta en el programa de CiU semblaven anar en aquesta direcció i desafiaven el meu convenciment de que en Mas faria tots els possibles per trobar una sortida que frenés el procés independentista al qual el govern de CiU n’era essencialment contrari, per interessos i per ideologia. Llegir-ne més