Opinió amb independència. Dimarts, 21 de novembre de 2017 09:10 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Víctor Gonçal


Dissabte, 14.10.2017. 20:30 h

Puigdemont no ha de decidir, ha d’obeir

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 7 vots )
valorar_carregant carregant

escacs
Escacs al solitari

Comparteix






El passat 10 d’octubre quedarà gravat a la memòria popular no pas com el dia de celebració i declaració d’independència llargament esperat després de set anys de mobilitzacions massives i de dècades d’humiliacions i rebaixes nacionals, sinó com el dia d’una ignominiosa frenada per part del govern català just a la porta de la meta, després de la duríssima marató a què s’havia sotmès un poble que ha sabut liderar, primer, i confiar i resistir, després, una llarga travessia cap al que alguns ara intenten que sigui un retorn a l’autonomisme. Un autonomisme ara ja del tot desarticulat per l’Estat, que alguns desitgen en connivència amb interessos de poder i econòmics transnacionals, que són l’única lleialtat que entenen i respecten.

El poble ha estat mobilitzat i convocat a les urnes en condicions d’alt risc per a les persones en nom d’allò que a darrera hora ens ha estat negat, no pas per l’Estat espanyol, sinó pel mateix govern autonòmic que ha estat el primer a desdir-se del caràcter vinculant del referèndum, desobeint la mateixa llei 19/2017 aprovada pel Parlament de Catalunya, en no haver posat en marxa la independència en funció dels resultats. Deixo de banda l’estèril discussió de si hi ha hagut declaració formal o no, doncs el que és clar, en qualsevol cas, és que l’enlairament ha estat avortat abans d’acabar el compte enrere. La independència en cap cas no ha entrat en vigor. La resta són elucubracions per qui tingui temps i ganes d’entretenir-se.

És d’una deslleialtat absoluta que el passat 10 d’octubre, mentre la gent romania hores mobilitzada al carrer disposada a protegir el govern, aquest mateix govern dins del Parlament girava l’esquena a la voluntat popular clarament expressada a les urnes i desprotegia al poble deixant-lo novament sota el paraigües de l’Estat contra el qual s’havia aixecat. Es podran fer tantes interpretacions fantasioses d’inexistents trucades de darrera hora com es vulgui, de genials jugades d’escacs amb peons que en realitat romanen a la mateixa casella de sortida avançant-se només uns mil·límetres per crear una falsa aparença de moviment, confonent, com fan alguns, estratègia amb allò que només és un peó mal posicionat sobre el tauler. Es pot dir que no tenim les estructures a punt, cosa que hauria de comportar la renúncia del govern en ple. Quin sentit té convocar un referèndum que segons alguns al govern no es pot aplicar? Si aquest fos el cas, no hauria d’assumir la responsabilitat de tan enorme i dramàtica irresponsabilitat el govern en ple?

El cert és que no hi ha cap fet de darrera hora que expliqui la reculada executada el passat dimarts. Qui vulgui trobarà força articles d’aquella setmana, començant pel del conseller Vila, personatge precedit per una ininterrompuda trajectòria de renúncies com la crida a no posar urnes pel 9N, o de l’eurodiputat Tremosa i altres, apuntant ja en direcció a la rebaixa o suspensió de la declaració:

Puigdemont pot declarar la independència. I pot suspendre els efectes durant un temps, per seure en una taula amb el govern espanyol, i sense condicions, acordar un referèndum pactat… Mai hem dit que tot això fos fàcil i ràpid. Estem disposats a esperar el que faci falta.”
 
El publicat els dies abans posa en evidència que l’ocorregut el dia 10 respon a una decisió planificada amb antelació i amagada als votants, consistent a no aplicar el resultat del referèndum de forma immediata com obliga la llei, una decisió subjecte a pressions internes i externes al govern i no pas a cap imprevist o compromís internacional de darrera hora. No cal dir que un cop convocat un referèndum vinculant, i més en les brutals condicions en què la gent ha hagut de participar, no hi pot haver més pressió ni legitimitat que la immediata posada en marxa del mandat sorgit de les urnes.

Ni el govern ni el president són ja amos ni propietaris de la decisió popular. Un cop aprovada la llei i convocat el referèndum ningú té legitimitat per apropiar-se, mercadejar o gestionar el contundent resultat com millor li sembli, o en funció d’obscurs interessos no declarats. L’opacitat amb què es va preparar el text, deixant fora la CUP, el soci que ha permès amb els seus vots avançar fins a aquí, és novament d’una deslleialtat esfereïdora. Ho és fins al punt que tot sembla obeir a la lògica de creure que menystenint la CUP, tractant-la com un actor secundari a tenir en compte només quan calen els seus vots, i organitzant una declaració que sabien que traeix tots els seus postulats (a més del poble) i que els confrontaria amb les seves bases, forçarien la CUP a retirar-se del joc podent així culpabilitzar-la del truncament del procés independentista davant l’electorat. Es cerca el titular del “Nosaltres estàvem disposats a arribar fins al final, però finalment els radicals de la CUP ho han malmès”. La perversió d’aquells que encara veuen bons guanys personals en mantenir-se dins de l’autonomisme, convenientment reconvertits en partit del seny i d’un catalanisme pactista, no té límits.

La cúpula de PDeCAT, amb Mas, Vila, Pascal, Bonvehí, Rull… està corcada de dalt a baix. Les seves declaracions, antigues com recents, no deixen espai al dubte d’allò que confiaven que passaria: que el procés no arribaria al final, ja fos forçant desavinences insalvables amb la CUP, o perquè l’Estat seria més eficaç a l’hora d’impedir el referèndum.

Tot els ha fallat. La CUP ha demostrat un sentit d’estat i una lleialtat superior al que molts els reconeixen, malgrat que el procés per ells no només no els ha reportat cap benefici com a partit, sinó més aviat un fort desgast intern que, tot i així, han assumit en pro de l’objectiu de país. Mai els agrairem prou haver forçat Mas a deixar la presidència, malgrat el pes que aquest continua exercint en el partit i en les decisions de govern.

Pel que fa a l’Estat, també els ha fallat. Se’ns ha venut la idea que aquest no va poder impedir o aturar suficientment el referèndum com perquè no tingués validesa, com desitjaven els autonomistes dins del govern. La realitat és que la veritable jugada mestra l’ha fet l’Estat. Sens dubte podria haver entrat a molts més col·legis, podria haver rebaixat la participació real a números insuficients, podria haver requisat moltes més urnes amb menys efectius per col·legi en lloc de centrar el gruix dels seus efectius en exercir una excessiva i del tot innecessària repressió en uns pocs col·legis escollits pel seu caràcter simbòlic. L’Estat no va voler impedir globalment el referèndum per una raó molt concreta. No volia salvar el govern facilitant-los el discurs que tot era culpa de l’Estat i que, en cas contrari, haurien arribat fins al final. L’Estat ha forçat el govern a definir-se, l’ha posat davant del mirall, davant del poble, forçant la contradicció entre el que diuen i el que volen, fent pública i ostentosa la seva catxa. L’Estat ha cregut que fent palès que és el mateix govern el que frena un procés que mai no ha estat disposat a dur a les seves darreres conseqüències, la confiança de l’independentisme i tot el moviment es desfarà per sempre, mentre que haver impedit el referèndum per la força hagués salvat les aparences i hagués reforçat el govern i el moviment. L'Estat vol residualitzar el catalanisme polític, independentista o autonomista per igual. Vol resoldre el "problema catalán" definitivament. Per això, de forma més intel·ligent que el que se'ls ha pressuposat, ha fet servir la força estrictament necessària per generar imatges que acontentessin als seus, però no ha volgut aturar el referèndum. Ara exigeix a Puigdemont que es defineixi. Ell, com el govern, com el seu partit els darrers quaranta anys, sempre han viscut d’indefinició, d’ambigüitat, de posar distància entre el discurs i els fets darrera la coartada que la culpa sempre era de l’Estat. Unió ja va caure per no poder mantenir aquesta indefinició, desprès van caure les sigles de Convergència, tot i que no el corpus, i finalment tot el PDeCAT (com bona part d’ERC) tampoc no podran mantenir el seu discurs davant una situació que ja només accepta, com el referèndum, la definició absoluta d’un SÍ o un NO. Les mateixes ambigüitats de Junqueras avui, que també va votar a favor de la suspensió, denoten aquest càlcul continuo amb què uns i altres juguen amb la voluntat del poble:

La millor manera de fer la independència és poder-la fer dialogant amb tothom, com a mínim amb la comunitat internacional… l’única possibilitat [per al diàleg] és el compromís inequívoc i absolut de complir el mandat de l’1 d’octubre”.
 
En totes les declaracions dels membres del govern predominen dues constants: 1) la insistència en el diàleg com a element previ a l’exercici de la sobirania, i no com a resultant lògica de l’exercici d’aquesta sobirania i 2) la insistència en el “compromís” de complir el mandat en substitució del seu compliment efectiu. És a dir, es comprometen a fer cas del mandat (algun dia) en lloc d’exercir aquest compromís aplicant ja el mandat clar i improrrogable de declarar la independència. En la desarticulació d’aquest discurs trampós cal recordar que el compromís d’aplicar el resultat del referèndum ja és a la llei, i per tant és previ al mateix referèndum. Allò que s’ha guanyat en el referèndum no és el dret a una reafirmació redundant i protocol·lària d’aquest compromís ja establert amb anterioritat, sinó la seva aplicació immediata.

Puigdemont, fins ara, s’havia guanyat la confiança de molta gent. De raons n’hi havia. Va assumir el càrrec en el moment més compromès i no aspirava a revalidar-lo. Aquest sentit de “sóc aquí per un sol motiu: proclamar la independència” li donava la credibilitat que Mas ja només conservava entre els seus minvats incondicionals. Les afirmacions clares i decidides del president Puigdemont mentre els pronunciaments encara no implicaven conseqüències definitives també semblaven un aval.

En contra seva, és veritat, hi havia elements que no convidaven a una confiança cega. Havia estat nomenat directament per Mas, amb el risc afegit que això impliqués manca d’independència respecte al seu mentor. I sobretot, havia mostrat una alarmant sintonia amb Santi Vila, l’home en qui l’unionisme fa anys que té dipositades les seves esperances i qui després del referèndum demanava explícitament, desproveït de tota vergonya, no aplicar-ne els resultats evitant de declarar la independència.

L’expresident Mas publicava ahir aquest roí text menystenint aquells que realment han empès autonomistes com ell a avançar a contracor cap a la independència, inclosa una ANC a la qual no ha fet fàstics quan aquesta ha cridat a omplir la caixa de resistència per sufragar la fiança que li reclama el Tribunal de Comptes. Un Mas que ha aprofitat demagògicament tant com ha pogut les inhabilitacions i represàlies rebudes pel 9N, aquella consulta aigualida amb el Sí-NO com a opció, que va imposar en substitució del que ja aleshores havia de ser un referèndum vinculant, desdient-se unilateralment del pacte subscrit amb quatre partits (CiU, ERC, ICV-EUA i CUP) el 12 de desembre de 2013. Aquells que, tot i així, han volgut veure en Mas un heroi en base a les represàlies de l’Estat pel 9N, haurien de recordar que el govern de Mas estava segur, i així ho havia anunciat, que la consulta estava jurídicament blindada i que el fet de traspassar la consulta a la societat civil exonerava el govern de tota responsabilitat. Una altra cosa és que després s’hagin trobat que la deriva autoritària de l’Estat i la seva fiscalia s’hagin passat les garanties de l’estat de dret per on els ha donat la gana. A la guerra tant en moren de valents com de covards, i haver rebut un tret amb què no comptaves no converteix ningú en heroi. Ben diferent és el cas d’aquells que ara, en plena onada de denúncies, inhabilitacions i quan l’Estat ja ha demostrat que en el seu estat de dret impera la impunitat de policies, jutges i fiscals al servei ideològic de l’ultranacionalisme espanyol, encara han estat capaços de posar-se al capdavant en el pitjor moment quan, a títol personal, no tenen res a guanyar i tot a perdre.

Un cas especialment significatiu i que crec que el país hauria d’honorar i demostrar-li el més alt reconeixement i gratitud, és el de la Consellera Ponsatí. Aquesta gran senyora, des d’un compromís difícil de superar, va deixar la seva feina per fer-se càrrec de la Conselleria d’Ensenyament (un dels Departaments en el punt de mira de l’Estat) en el moment més compromès, quan ja venien maldades i sense cap garantia de continuïtat després del referèndum. Li va faltar temps per declarar-se única responsable de l’obertura dels col·legis per així protegir als directors. Ha estat l’únic membre del govern que ha rebut la brutalitat policial en pròpia pell i, tot i així, va ser l’única en oposar-se a la reculada del dia 10 acordada pel govern en una reunió on es va quedar sola defensant que s’havia de declarar la independència.

La cara de la Clara Ponsatí dimarts passat escenificava un profund desencís que travessava l’ànima. L’expressió precisa d’allò que tanta gent va sentir. Potser devia pensar (jo ho hagués pensat) si els sacrificis personals que ha fet i les conseqüències que se’n poden derivar per a ella, tenien cap sentit per arribar a una declaració tan lamentable i decebedora com aquella que donava l’esquena al país i al sacrifici de tanta gent.

Arribats a aquest punt i davant la previsible ambigüitat que el govern continuarà aplicant en la seva resposta i l’allargament sine die d’aquesta covarda suspensió de la dignitat nacional de Catalunya, potser caldrà començar a plantejar-se si caldrà sortir al carrer perquè sigui el poble o l’Assemblea qui declari, ni que sigui simbòlicament, la independència i la seva desobediència, per així deixar ben clar que aquest govern i aquest president ja no ens representen i que ens haurem de valer per nosaltres mateixos. L’onada ciutadana ja no l’esmorteirà ni Puigdemont, ni Junqueras, ni Mas ni ningú.

Si el president no vol arribar a aquest extrem, haurà d’aplicar la voluntat del poble i entendre que ni ell ni el govern tenen ja res a decidir en relació al resultat del referèndum, sinó que s’han de limitar a obeir el mandat sorgit de les urnes. La voluntat d’un poble del qual ni els partits ni els membres del govern no s’han de servir, sinó que estan obligats a servir, complint la llei aprovada al Parlament i el mandat de les urnes, que saben prou bé que no ha estat pas el d’esperar diàlegs i mediacions impossibles, sinó el de declarar ja i de forma inequívoca la República Catalana.
 

lectures 1946 lectures comentaris 3 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#3
15 d'octubre de 2017, 23.44 h

Encara hi podem afegir aquestes repugnants declaracions del miserable Santi Vila
http://www.ara.cat/politica/Santi-Vila-Parlament-cap-dindependencia_0_1888011408.html
I les no menys repugnants del president de l'Ara: www.ara.cat/opinio/Lautoritat-gent-pau_0_1888611149.html


Valora aquest comentari:   votar positiu 7   votar negatiu 0

item
#2
ECH fletxa Barcelona
15 d'octubre de 2017, 11.05 h

Se puede decir más alto, pero no más claro
Creo que seremos mucho más exigentes con los politicos y sus actitudes. Somos muchos. Depende de lo que hagan, sus carreras politicas quedarán más que tocadas. :-(


Valora aquest comentari:   votar positiu 8   votar negatiu 1

item
#1
15 d'octubre de 2017, 08.40 h

Ens l'estan fotent. Només cal mirar els somriures forçats dels líders d'ERC ahir al final de la seva reunió extraordinària i la inconcreció de les paraules de Junqueres. I Jordi Cuixart on és? De Convergència (perdó PDCAT) què se'n pot esperar? L'objectiu que tenen és negociar un referèndum pactat des d'una posició d'inferioritat. Només podem confiar en la CUP i alguns independents de Junts pel Sí i en en Puigedemont? ai...


Valora aquest comentari:   votar positiu 7   votar negatiu 1

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


De Santi el 20.11.2017 a les 19.17 h a:
El quart poder


De Ramona el 19.11.2017 a les 22.51 h a:
El quart poder


De Olga Boix el 19.11.2017 a les 22.24 h a:
El quart poder

ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.