Reconec que a l’hora de fer regals no me’n surto ni amb fum de sabatots i és que, per inèrcia, acostumo anar de cara a aquelles coses que m’agraden a mi sense tenir en compte els gustos de la persona que els ha de rebre. Sí, suposo que deu ser això. Bé, el cas és que feia molt temps que no havia tingut cap deferència envers la meva dona malgrat ser-ne prou mereixedora, de manera que vaig sortir de casa amb la intenció d’anar de botiga en botiga fins que se m’encengués la llumeta de l’enginy. En plena campanya nadalenca i l’oferta sol ser abundant. Després d’una hora llarga de mirar aparadors una veu en of em va xiuxiuejar a cau d’orella: “Busca una joieria i no erraràs”. Dit i fet!
M’atén una senyora que deu vorejar la seixantena, discretament elegant, polida com si acabés de sortir de la capsa
‒ Tindria l’amabilitat de mostrar-me aquells anells de l’aparador?
‒ Amb molt de gust.
Els posà al meu abast mirant-me els ulls esperant la meva reacció.
‒ Tots són bonics, però… m’inclino per aquest!
La senyora se’l posà al dit i m’atansà la mà oferint-me-la. Amb la delicades que el cas requeria li vaig agafar i fent dues o tres vegades el moviment de ficar i treure ‒us recordo que parlo d’un anell‒ vaig donar-li la meva conformitat.
‒ Sí! Decididament aquest. Ara només tinc un dubte, la mida, no sé si li anirà bé.
‒ No passi ànsia, si no va bé el canviarem.‒Després d’una petita pausa continuà‒ Que té la mà molt grossa la seva senyora?
‒ Miri no sé que dir-li, francament, perquè quan em pega la trobo molt grossa, però, quan em fa moixaines la trobo molt petita. ●
La senyora dels anells
|
- Publicitat -
Publicitat
