Aquest dimarts passat, dia 15, finalment, després de més de 3 anys d’incertesa, es va celebrar a Palma una cerimònia, oficialment anomenada judici, com a conseqüència de la qual els quatre encausats de Bunyola pels fets del 28 de maig de 2012 han estat declarats culpables de desobediència greu a les ordes de la guàrdia civil, i condemnats a una multa de 6 euros diaris per 9 mesos. D’acord amb la versió oficial, la desobediència es va produir al costat de l’estació del tren, pel fet de negar-se els acusats a fer que els al·lots que seien al carril dret de la carretera, baixant, s’aixecassin i deixassin la via lliure. Segons alguns agents del comboi implicat en els fets, en aquell moment comandat per un teniente (el nom del qual sé, però no vull posar en aquestes línies per a no embrutar-les massa) del quarter del Pont d’Inca, els quatre condemnats eren “las personas que habían asumido el protagonismo de la protesta” (full 5 de la sentència), “quienes llevaban la voz cantante” (full 6), “los que promovían la obstaculización… les insultaban, se negaban a retirarse e incitaban a los menores allí congregados a que permanecieran allí”, “las personas más caracterizadas” (full 7). Altres, no els identifiquen tan clar: “los 4 o 5 responsables” (full 6; fixau-vos que aquest no està segur si eren 4 o 5), “un número mínimo de personas… que se les acercaron para hablar con ellos” (no diu qui eren, full 7). És a dir, uns agents diuen amb precisió que aquests quatre eren els qui comandaven els manifestants a l’estació, especialment els asseguts en terra; uns altres no ho arriben a dir. Tots parteixen, però, del principi que els qui feien nosa al comboi eren comandats per qualcú, tal vegada perquè els guàrdies, acostumats a donar i rebre ordes, no conceben que hi hagi persones que puguin actuar d’una determinada manera per voluntat pròpia i espontàniament, simplement perquè pensen. La qüestió, en qualsevol cas, es resumeix en dos fets molt concrets: aquests quatre eren els líders de la protesta i aquests quatre es negaren (“hasta en cinco o seis ocasiones”, full 2) a complir les ordes que els donaren els qui manaven el comboi. Aquesta és la versió dels acusadors.
Però resulta que de tot això hi havia moltes de fotos, i vídeos; i també resulta que al lloc dels fets hi havia molts de testimonis, perquè eren molts els qui participaven a la protesta, i de diverses edats. A la cerimònia anomenada judici la defensa, naturalment, va cridar a declarar una desena de testimonis, i no en va cridar més per a no allargar massa la funció, vist que eren reiteratius, i tots, absolutament tots, varen coincidir a declarar (sota jurament o promesa de dir la veritat) que en cap moment varen sentir que el comandant del comboi donàs cap orde de desallotjar la carretera (i, per tant, no seria ver qui ningú s’hi hagués negat), i que no hi havia ningú que lideràs o dirigís la manifestació (i, per tant, els quatre acusats no n’eren els líders). A més a més, tots els testimonis insistiren que la carretera no estava tallada del tot i que si el comboi hagués volgut passar hauria pogut passar pel carril esquerre; qüestió aquesta que també es va discutir. (De fet, a un dels vídeos que després tots els presents miraren s’hi veuen cotxes que passen en sentit ascendent, fet que contraria les afirmacions del fiscal, que deia que els cotxes no podien passar.) És a dir: els testimonis, sota jurament o promesa (ho remarc) varen contradir la versió de la guàrdia civil, que sostenia el fiscal, i ho varen fer a pesar de l’enorme pressió que varen haver de sofrir per part de l’acusador, que els va tractar de molt mala manera, alçant-los la veu i insinuant-los (a qualcuns) que feien un fals testimoni, perquè la seva versió no era la que ell volia sentir. Pressió que també, en qualque cas, exercí la jutgessa, la imparcialitat de la qual va ser, a parer de qualcuns dels qui érem a la sala, bastant dubtosa. Quant a les fotos i als vídeos, no n’hi ha cap que mostri els quatre condemnats asseguts en terra i obstaculitzant el pas, ni donant ordes als manifestants, però n’hi ha una en què un d’ells travessa la carretera, acompanyat d’un guàrdia, i una altra en què un guàrdia parla amb un grup de manifestants, entre els quals hi ha tres dels condemnats, però és clar que no sabem què els diu, i per tant no se’n pot deduir, com interessadament fa la jutgessa (“resulta de sentido común que fue la negativa de los acusados a atender tales requerimientos y su resistencia u oposición a retirarse de la via lo que provocó su inevitable detención”, full 8), que els dóna les ordes que ells es neguen a obeir. A un judici amb garanties, per a condemnar un acusat no pot valer apel·lar al “sentido común”, perquè el “sentido común” és sempre subjectiu; són les proves materials, concretes i objectives, les que valen. Amb el seu “sentido común”, la jutgessa també hauria pogut deduir que –com a mínim aquests dos– ni na Roser ni n’Amadeu eren culpables de res, segons la foto en què es veu com el teniente i un grup d’agents agafen de mala manera en Toni i en Joan, mentre n’Amadeu ho mira i en fa fotos i na Roser ho mira tota sorpresa; perquè el “sentido común” li hauria d’haver dit que si els guàrdies de tot d’una també els volien agafar a ells ho haurien fet simultàniament, i que en qualsevol cas si aquests dos havien estat advertits pels guàrdies la seva reacció, en veure que agafaven els altres dos, hauria estat la de fugir, i no la de quedar a mirar i després acostar-s’hi, que és com els agafaren a ells. ¿O és que el “sentido común” de la jutgessa només li serveix per a suposicions de culpabilitat?
Tornant a la qüestió dels testimonis civils aportats per la defensa, a pesar d’haver estat fets sota jurament o promesa de veracitat i de la coincidència que hi ha entre tots, a la sentència la jutgessa els menysprea (“contundente prueba de cargo que NO se entiende desvirtuada por los TESTIGOS de la DEFENSA que negaron hasta lo evidente…”, full 8), amb aquesta insinuació que mentien. Per a ella, els 10 testimonis recollits tenen el mateix valor que el no-res; és una postura insultant per a unes persones que perderen el matí per a ser a la cerimònia i poder dir allò que elles visqueren en aquell capvespre vergonyós. Vertaderament insultant i indicador novament de la, a parer meu i d’altres, dubtosa imparcialitat d’aquesta senyora.
Perquè imparcialitat és tenir en compte tant les declaracions dels uns com les dels altres, i interpretar les proves documentals com són, no com volem que siguin. I tant els testimonis, que digueren tot el contrari d’allò que havien dit els guàrdies, com les fotos i els vídeos, com a mínim posen en dubte la versió acusadora, i en cas de dubte, la vertadera justícia no pot declarar culpabilitat: in dubio, pro reo. Però si en lloc d’un judici amb garanties tenim una simple comèdia, on el final ja està escrit, aleshores no podem parlar de justícia, i no tenim més remei que convenir que es va tractar, com jo ja ho havia anunciat dos dies abans, d’un judici polític, el darrer de l’era Bauzá, on es pretenia escalivar la dissidència copejant fort uns caps de turc prèviament ullats.
No sé si realment la jutgessa és conscient del mal que ha fet a aquests joves (i de rebot a les seves famílies) amb la seva sentència. Dos d’ells tenen perspectives fonamentades de poder optar a una plaça de funcionaris públics dins l’ensenyament, perspectives que es poden veure frustrades pels antecedents penals que els ha endossat. A una època en què la feina va escassa i la joventut formada se n’ha d’anar a fora, aquesta nova circumstància els pot enfonsar el seu futur professional, almanco aquí a Mallorca. Tanmateix, potser encara això serà la sort de qualcun d’ells, que obtendrà a fora el reconeixement que li nega aquesta Espanya reaccionària i repressiva, que en lloc de donar feina als joves amb estudis els castiga pel simple fet d’haver sortit un capvespre a expressar, juntament amb centenars de persones, el malestar social per la penosa gestió del seu governant.
Senyora jutgessa, que dormi bé, si és que pot.
(Ah! I una altra cosa: els guàrdies digueren que anaven de Mancor a Son Termes. Idò miri bé el mapa i veurà que per a anar de Mancor a Son Termes no s’ha de passar per dins Bunyola. O els guàrdies no saben mirar mapes, o no saben utilitzar el GPS o, simplement, passaven per Bunyola a posta… Les primeres suposicions els fan ineptes; la darrera els fa provocadors. Triï la que més li convengui.)
(Publicat al DBalears el 24 de setembre de 2015.)
