«La Llei de Normalització Lingüística…
1. No és una llei que concreti mesures prescriptives i temporalitzades per a la implantació i/o l’augment de l’ús del català en els diferents sectors de la vida social i pública. Els reconeixements positius que fa sobre l’idioma del país tenen un valor ideal, però no tenen correspondència a l’articulat. Es converteix així en una llista d’intencions favorables que, com que no es tradueixen en mandats clars, tenen un escàs o nul valor jurídic.
(…)
3. És una llei recolzada sobre la regulació de drets d’ús del català que els ciutadans poden exercir. Cal recordar que cap llengua és robinsònica i que cap llengua del món ha estat restaurada per l’exercici d’un dret individual, si els drets col·lectius no estan assegurats. Si no hi ha oferta social, pública, del català, malament funcionarà una demanda que es veu, socialment, com a supèrflua…
4. No és una llei vinculant per a l’Executiu. “Fomentar”, “promoure” i “estimular” són expressions de molt escàs valor jurídic. Permeten la més ampla interpretació a favor de l’statu quo, això és, a favor del predomini absolut de l’espanyol, sense compromís vinculant per a les institucions.»
«Les ideologies sexistes camuflades s’alimenten avui de la tan proclamada igualtat legal i igualtat de drets de les dones, per a neutralitzar o ocultar allò que la pròpia experiència s’obstina a desmentir: no hi ha igualtat econòmica, ni social ni pública. Continua sent notícia … l’accés d’una dona a determinat lloc de rellevància, a determinada professió o a determinat càrrec: el sedàs funciona eficaçment. De la mateixa manera, les ideologies discriminatòries en matèria lingüística segellen l’apartheid amb el mite del bilingüisme com a idealització d’una situació que també la realitat desmenteix: el català (com el gallec) continuen sent idiomes subordinats a l’espanyol, i, mentre als ciutadans catalans i gallecs se’ns lloen al màxim els avantatges del nostre “bilingüisme”, els “pobres” ciutadans parlant l’espanyol queden tranquils, amb el seu normal monolingüisme, com tranquils queden els homes ignorants de les excelses qualitats “superiors” que adornen les dones.»
Segur que els qui heu llegit aquests dos fragments anteriors heu pensat “quanta de raó” té qui els ha escrits, que bé i que clar que descriuen la realitat social tant de la llengua catalana com de la dona en el nostre món particular. Quina lucidesa! Quina denúncia més clara de la subordinació lingüística i de la subordinació ara dita “de gènere”! Quina mostra més evident que una societat discriminadora ho és globalment! Doncs sí, l’autora d’aquests fragments ha sabut lligar perfectament les dues castes de discriminació en què ha viscut immergida i les ha denunciades com a conseqüències paral·leles d’un mateix comportament basat en la injustícia estructural. Però en aquestes citacions hi ha una petita trampa per part meva: tot el text és ben real tal com és, però està escrit en gallec i on diu “català” ha de dir “gallec”, i on diu “gallec” ha de dir “català”. Són fragments, triats entre molts que s’ho mereixen, de Maria Pilar Garcia Negro, fins suara professora de la Universitat de la Corunya.
Maria Pilar Garcia Negro ha acabat aquest curs la seva dedicació professional a la universitat, i amb aquest motiu els seus companys, i amics, de feina, li varen dedicar una jornada d’homenatge aquest mes d’abril passat, homenatge al qual vaig tenir l’honor de ser convidat com a participant, per la meva condició d’antic amic de l’homenatjada (des de 1980) i de col·lega resident a un país, a l’altre costat del Regne d’Espanya, que pateix una situació de colonialisme lingüístic molt semblant a la gallega. Perquè acadèmicament Maria Pilar –que durant anys també va ser diputada del Bloque Nacional Galego al Parlament de Galícia– ha centrat sobretot la seva activitat, la seva investigació i el seu estudi, en dos temes principals: la situació de la llengua gallega i la figura i l’obra de Rosalia de Castro. Els nombrosos articles sobre la llengua, sempre relacionada amb la qüestió nacional, de Maria Pilar Garcia Negro han estat recollits fins ara majoritàriament en quatre volums: Sempre en galego (1993), Direitos lingüísticos e control político (2000), De fala a lingua: un proceso inacabado (2009) i Outramente… (2012), i mostren unes qualitats que els fan obres de referència:
- clarividència, perquè l’autora sap veure i el problema i sap denunciar-lo adequadament;
- valentia, perquè no vacil·la a l’hora de senyalar sense por les causes del problema;
- claredat, en els contraarguments adreçats als qui sostenen que els drets lingüístics són individuals i no col·lectius;
- ironia, en la consideració de determinades concessions;
- contundència, en la demanda i la proposta de solucions a la situació de minorització lingüística en què ens trobam.
- i dignitat, perquè reivindica el seu país, amb la seva llengua i la seva cultura, al mateix nivell que qualsevol país normal del món;
Mª Pilar Garcia Negro, sense arrugues a la llengua, proclama la hipocresia i la falsedat que hi ha darrere les declaracions a favor del bilingüisme, quan resulta que als territoris considerats “bilingües” la llengua pròpia en realitat és vista com una nosa, i als qui manen a l’estat només els preocupa l’estatus de l’única llengua oficial.
Quan amolla ben clar que el bilingüisme tan alabat pels espanyols no és més que el recurs democràtic per a continuar amb la supremacia del castellà a Galícia; i quan replica, als qui s’escandalitzen de la suposada imposició del gallec, que l’única llengua realment imposada és el castellà, no hem de fer més que canviar Galícia per Països Catalans i gallec per català i tot allò que diu, tot, és exactament aplicable a casa nostra.
La seva «Contribución á historia contemporanea do galego: 1936-» (dins Sempre en galego) és d’una claredat i racionalitat extraordinària, i ens recorda tant la història del català! Sobretot la història del català a les Balears, que ha tengut la desgràcia de compartir amb Galícia un llarg període de domini ppero en aquesta darrera època considerada «democràtica».
És a més a més una profunda coneixedora de l’obra i els arguments dels clàssics moderns del nacionalisme gallec: Castelao, Vilar Ponte, Viqueira, Risco…, noms que han aportat al galleguisme del segle XX els seus més importants fonaments, i que han destacat de manera brillant en la reivindicació de la llengua gallega com a llengua del país i, per això mateix, de l’escola. Maria Pilar els coneix bé, els sap interpretar bé i en sap recuperar les seves raons, que repeteix sense cansament perquè els gallecs les aprofitin. Raons de país, raons de sentit comú, raons de normalitat, raons d’orgull de l’essència gallega, raons tan racionals que els enemics de Galícia –els qui treuen profit de la situació de marginació del país– tapen, amaguen, persegueixen, tant com poden…
També són importants, perquè no és només qüestió de quan s’usa la llengua, sinó també de com és la llengua que s’usa, les seves reflexions sobre la qualitat del gallec que, com passa en català, es veu afectat per la intromissió castellana, que en canvia el sentit de moltes de paraules, o simplement en substitueix, o introdueix expressions de natura no gens gallega… És el mal que afecta totes les llengües minoritzades: a la vegada que en minva l’ús n’és alterada la genuïnitat, i la modalitat afectada de cada vegada més conflueix amb la modalitat superposada.
En podria fer molts més elogis i moltes més citacions, dels escrits de la professora Maria Pilar Garcia Negro, però em faria massa llarg i perdria l’efectivitat de fer-la atractiva al lector. He començat l’article amb uns paràgrafs seus traduïts i “adaptats”, i ara l’acabaré amb un de curt en versió original, cosa que segurament no serà un obstacle perquè l’entengueu. És curt, però és molt significatiu i encertat, i esper que us servirà per a comprovar l’enginyositat del seu pensament i la seva capacitat per a dir molt en poques paraules:
«Lembre-se, aliás, como a mesma versión vulgar de “aprender idiomas” é elocuente: a frase non se refere a, por exemplo, aprender galego, catalán, árabe ou checo. “Idiomas” son o inglés, o francés, o alemán, o italiano como moito. Apurando a metonímia, “idiomas” é o inglés…»[1]
Gràcies, Maria Pilar, per tota la teva aportació al pensament i a la cultura gallega, tan universal que els catalans ens la podem fer nostra. Professionalment, t’has retirat de la docència; intel·lectualment, les teves aportacions i les teves reflexions no es retiraran mai del bagatge essencial del galleguisme modern.
[soliloquy id=”226106″]
