Si resulta clar a tothom que la situació és d’escàndol, ens preguntem: per què deixem que les coses segueixin exactament igual? I encara, ¿què podem fer per canviar-ho? Continuar promovent iniciatives culturals que mantiguin en vida la identitat catalana i que informin sobre la gravetat de la situació és, certament, fonamental; però potser ha arribat el moment d’emprendre iniciatives que transgredeixin la rutina, algun gest desmesurat que trastoqui el conformisme que ens convida a passar de res a poc.
En el decurs de la història ha succeït que, davant una situació palesament injusta, els homes s’han vist obligats a respondre intel•ligentment. A adoptar mesures que evidenciïn les contradiccions de la legalitat vigent; idees i accions que han canviat el sentit de les coses, tot provocant que les lleis s’adaptin a les necessitats col•lectives. Tot donant peu a moviments de protesta que han obtingut resultats notables.
Per exemple, als Estats Units dels anys cinquanta hi havia en vigor una llei racial que obligava els negres a asseure’s al final dels autobusos. L’1 de desembre de 1955, a Montgomery, una ciutadana afroamericana, Rosa Parks, refutà d’obeïr a aquesta llei tant injusta i per això fou arrestada i empresonada. El día després i durant 382 dies, s’inicià un boicot al transport públic, organitzat pel llavors desconegut Martin Luther King. Es van bloquejar dotzenes d’autobusos fins que la llei que permetia la segregació dels negres va ser abolida.
Hi ha moltíssims més exemples que ratifiquen la lliçó. Esperar que la política solucioni tots els nostres problemes no és la millor opció, perquè les solucions no arriben de dalt… El temps ofega l’esperança, i com bé deia en Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Al segle XXI l’acció ha de sobreposar-se a la contemplació.