El problema arriba quan el sistema funciona per al poble però sense el poble. Quan les lleis –aquelles regles d’acció imposades per una autoritat superior– no neixen d’una necessitat social sinó que reforcen els interessos particulars d’aquesta autoritat en detriment de qui en rep les conseqüències. En aquest cas, doncs, el sistema es perverteix i s’autoalimenta sense tenir en compte per a qui està fet i quina és la seva funció primigènia.
És en aquest moment, per tant, quan una societat democràticament madura juga un paper fonamental: en el moment que la democràcia es converteix en una oligarquia amb gràcia, el contracte social ha estat vulnerat i l’opinió pública (com a pública que és) ha de posar el crit al cel si vol encendre la metxa de l’acció contrarestadora de la injustícia. I aquí, arriba el punt calent: ¿Tenim mitjans a l’abast? ¿Hi ha un “costat obscur de la força” que silencia o distorsiona opinions fins a l’absurd? ¿Aquestes opinions responen a un problema que el gran públic coneix, o bé queden com a opinions asèptiques, sense rerefons, víctimes d’un “no n’hi ha per tant” desinformat?
Per totes aquestes raons, la primera gran feina dels actors socials denunciants ha de ser la de fer palès el problema si vol donar sentit a l’atiament d’una lluita justa. ¿Ningú recorda, que hi havia negres americans en contra de l’abolició de l’esclavatge perquè els blancs el consideraven el seu estat natural? ¿Ningú coneix cap parlant d’una llengua que l’hagi abandonada perquè la considerava bruta o poc fina? La segona gran feina és mancomunar esforços en una única direcció: una societat acostumada a l’obediència necessita seguretat si ha de transgredir les seves normes de comportament habitual. El primer pas endavant (i aquí tenim la tercera feina) ha d’anar envoltat d’una aurèola de legitimat, i venir de la mà d’aquells qui són impecables en la seva ètica i coherents en el seu civisme. Paradoxalment, saltar-se la llei passa a ser més cívic que respectar-la. Obrim els ulls, debades fugim del foc si el foc ens justifica.
En relació amb la nostra realitat immediata, potser, com a catalans, ens hauríem de començar a amoïnar: quan l’experiència ens diu que cada intent d’autogovern de 300 anys ençà acaba en repressió militar; quan els acords del nostre Parlament i les lleis del seu són sistemàticament ignorats “por el bien común”; quan ser espanyol (o francès) representa deixar de ser català, tal vegada significa que el contracte entre ambdues parts ha prescrit.Vist això, qui sap si en menys temps del que ens pensem tocarà engegar una desobediència civil parlamentària. “Tot explota (pel cap o per la pota)”, que deia aquell que ara fa vacances.
