Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Dependència independent?

|

- Publicitat -
Sovint perdem la noció de la realitat quan es tracta de parlar de lleis, ja que darrera de cadascun d’aquests paràgrafs hi ha una persona a qui, el seu dia a dia, és una quotidianitat alterada. Persones que, en aquest cas, són dependents, que necessiten d’algú altre per poder viure amb normalitat.
A aquestes persones, la llei que porta un any vigent però que, encara a dia d’avui, s’entén i s’aplica amb dificultat, els és útil per l’ara mateix. Però, i d’aquí a cinc anys? I d’aquí a deu? Ni les infraestructures, ni el personal social i sanitari, està preparat per afrontar l’allau de demandes que aquesta nova llei suposa i suposarà.

És sabut que millorar el sistema que garanteixi els serveis a les persones dependents, no es fa d’un dia per l’altre. Però tots els esforços que s’hi inverteixen han de tenir un objectiu comú, un objectiu a llarg termini, de manera que, tant les lleis com l’aplicació d’aquestes, han de ser coherents en el temps i l’espai, i preveure’n les possibles dificultats.

Entenem la llei de dependència (adequació o adaptació de la llei de serveis socials catalana) com una alternativa a curt termini. Com si d’una mesura provisional es tractés. I per tant, no l’entenem com a definitiva. A partir d’aquí, ens xoquen algunes propostes i la pràctica visió, sobretot, dels principals sindicats d’àmbit espanyol.
Com no podia aprovar-se la llei? És clara la invasió competencial que això suposa. Però d’altres baixades de pantalons hem hagut de suportar darrerament. De no haver estat acceptada, les protestes haurien encobert ganes de brega. I, alhora, el fer-se no és sinó una maniobra populista (recordem que la llei es tira endavant just abans de les eleccions generals).
Des de CiU, s’argumenta que la llei existent era més que suficient. Però, quan res és suficient en una societat canviant? En una societat creixent de manera implacable? Ens trobem, certament, que l’amplitud que enxarxa la llei queda sobresaturada. Però, precisament, per una mala previsió anterior que no correspon, ni de bon tros, al govern actual. Sinó a les polítiques de “peix al cove”. La situació és la mateixa que abans. Les desigualtats econòmiques entre els qui aspiren a gaudir dels serveis de la llei, són les mateixes. I la precarietat dels treballadors socials, continua essent la mateixa, amb l’afegit d’una major demanda.

Publicitat

Per què fem el mateix camí tantes vegades? És que ja ningú no se sorprèn de la deficient Seguretat Social? Per què anem a demanar responsabilitats als comptes de l’assistència privada? Per què els sindicats, principalment UGT i CC.OO., definitivament, no assumeixen que la solució no és l’intervencionisme i sí el sobiranisme?

Els sindicats no volen acceptar que, a nivell social, hem perdut el sentit de la col•lectivitat, i que, per contra, preval l’individualisme. Ometre aquest factor és negligència. Exigir al govern català lleis a l’alçada del segle XXI amb l’actual finançament, és confondre la societat. Demanar que el sector privat de l’assistència social revisi els seus beneficis, és demagògia.
Encoratgem, doncs, els sindicats a sumar-se a qüestionar la relació amb Espanya. Perquè deixarem de dependre, tots plegats, quan aconseguim administrar els nostres propis recursos. Les nostres pròpies llibertats.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut