Absolutament inexistent. Amb aquestes dues paraules es podria definir la capacitat de Mariano Rajoy de seduir a ningú. Molt s’ha parlat d’aquest home abans i d'ençà que és president d’Espanya, però el que no se li pot negar, és la capacitat que té de seguir sorprenent-nos amb decisions, posats, i incoherències a les quals ens té acostumats.
Sempre que el veig per la televisió o als diaris, el primer que em ve irremeiablement al cap és aquella gran gestió seva dels “hilillos de plastilina”. Serà perquè sóc molt sensible als temes relacionats amb el medi ambient, però realment, és curiós com després d’unes decisions com les que van prendre aleshores ell i la seva camarilla, tots hagin continuat en llocs de responsabilitat d’un estat. Bé, això es Espanya així que ja sorprèn menys. De seductor no en són gaire els amics del PP, però de malabaristes en saben un tou. Com per exemple amb aquell tema del “Prestige”, amb el que van omplir de merda centenars de kilòmetres de costes galleges sense poder (per ineptitud flagrant) evitar-ho, però que dels jutjats se’n van sortir sense ni una rascada. “Im prezionante” que diria el torero cantant.
Però anem al present. Ara té un pla. Un pla amb el qual pretén frenar una consulta proposada pel govern de Catalunya. Un pla secret però molt efectiu en boca de l’Alícia. Estic segur que seduirà a tots els catalans, i ens convertirà qual ratolins darrere el flautista cap a la il·luminació de les nostres ments, per entendre l’infern al qual ens aboquem si seguim la flauta d’en Mas en lloc de la seva. No s’ho creu ni ell.
Però aquests populars amb la seva habilitat de convertir els defectes propis, en arguments per desqualificar els oponents polítics. Es deuen creure que per haver guanyat unes eleccions per majoria absoluta (jo diria que per absència d’un contrari), ja són gairebé la versió política del George Clooney. Quina credibilitat pot tenir un home que ofereix entrevistes totalment pactades en las que no diu res, que no permet preguntes a les rodes de premsa (el tema del plasma és esperpèntic), que no el reconeixen ni a l’entrada de la Unió Europea, que ha d’anar a xerrar amb el president dels EEUU amb traductor i que mira amb aquells ullets d’estar absolutament absent sempre; “fin de la cita”.
Diuen que la política és l’art de fer possible les idees. Jo crec que és més aviat l’art de seduir els votants, però és sorprenent l’absència de seducció que posseeix qui hauria de ser el número u, hauria de ser un crac de l’art de seduir. Per què si volen resoldre el tema català, tants sols tenen una única opció: Permetre la consulta, i seduir amb una proposta i amb arguments que la gent voti no. Quelcom impossible vista les actituds i aptituds dels que volen impedir la secessió.
