Dies enrere vaig tenir l’oportunitat de parlar d’identitat i globalització. En aquell article deia que la globalització i la uniformització generals tenien com a contrapartida la revalorització d’allò que és singular, únic i irrepetible, com ara les cultures minoritàries com la nostra. També deia que això ens oferia als catalans una oportunitat magnífica per reforçar la nostra identitat, sobretot si ens sabíem mantenir fidels a la nostra manera de ser i de fer i no quèiem en el cosmopolitisme de saló que tan criticava el periodista Miquel dels Sants Oliver. Una postura que sol consistir en renunciar al que ens propi i que condueix, inexorablement, al provincianisme més gratuït.
El lector ja em perdonarà si torno a parlar d’un tema com aquest i deixo de banda qüestions de més gruix polític com ara la probable sentència de l’Estatut o les noves convocatòries del dret a decidir. Però no em puc estar de tornar-hi , sobretot perquè massa sovint ens trobem amb programes culturals promoguts per institucions públiques i privades que renuncien o amaguen la catalanitat mentre s’embolcallen amb capes de cosmopolitisme, modernitat i multiculturalisme. No sóc partidari d’emprar la paraula auto-odi que tot sovint es fa servir per definir aquesta tendència, però en aquest camp els catalans ens hi juguem quelcom més del que ens pensem. De mala manera podrem defensar allò que ens és propi, de mala manera podrem aconseguir qualsevol objectiu col·lectiu si d’entrada amaguem la nostra identitat, una tendència força arrelada entre determinades classes il·lustrades barcelonines, que van començar desprestigiant la “cultureta” i han acabat per menysprear tot allò que soni a català.
Tot això em venia a la memòria l’altra dia mentre contemplava en una estació de metro de Barcelona els cartells promocionals de la “primavera cultural” que patrocina
Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). “Ara sí que se t’han acabat les excuses per quedar-te a casa —proclama el cartell promocional de TMB—. Primavera Cultural és un agradable passeig per les arts gràfiques, la música, les arts escèniques o la literatura, que tindrà com a objectiu fomentar els valors socials i culturals de la ciutat dins el marc del transport públic i la mobilitat sostenible.”
Si deixem de banda la dubtosa sintaxi i comprensibilitat de l’eslògan “a Barcelona TMB és el que ens mou”, que encapçala la promoció de TMB i el cartell al·lusiu a la “primavera cultural” de què parlem, el primer que sorprèn agradablement del programa primaveral de la ciutat olímpica és que hi ha de tot: tallers de dansa i percussió, happenings, òpera al metro, dansa al metro, música al metro, certàmens teatrals, moda, disseny i altres esdeveniments que es relacionen, lògicament, amb el transport públic com la circulació de combois i autobusos històrics.
Tot això està molt bé, però un examen més atent d’aquesta programació em va fer adonar de l’absència d’esdeveniments vinculats amb les tradicions culturals de la primavera barcelonina i catalana. Només hi vaig trobar un inexcusable Sant Jordi, una també inexcusable i neutra commemoració de l’any Cerdà i un itinerari poètic en homenatge a Joan Brossa. Tret d’això no hi havia cap referència més a la nostra tradició cultural. Podia arribar a entendre algunes absències en funció de la dictadura del políticament correcte. És el cas de les celebracions populars vinculades amb la Setmana Santa, la Pasqua florida o granada, la festivitat del Corpus i tantes altres celebracions vinculades amb el calendari religiós, tan prolix a la primavera. El cas és que ni l’innocent “ou com balla” s’havia pogut escapolir d’aquesta dictadura? Des d’aquest mateix punt de vista religiós, no són també igualment incorrectes tantes altres festes religioses i populars, com el Rocio, de les quals qual en sentim parlar a tothora durant la primavera? No sóc partidari d’ensenyar la barretina contínuament, però entre poc i massa que deien abans. La pregunta és ¿per què en una programació cultural de la primavera barcelonina pràcticament no hi ha res que entronqui amb la nostra pròpia tradició cultural? Per què pràcticament no hi trobem res que recordi que som a la capital de Catalunya? I acabo: per cosmopolita el Barça, al qual tots li hem d’agrair que hagi arribat a ser universal sense renunciar a la seva catalanitat.
