Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Punt de no retorn

|

- Publicitat -

Passi el que passi amb l’Estatut i sigui quina sigui la sentència del Tribunal Constitucional aquest país ja no tornarà a ser el mateix d’abans. La humiliació a la qual hem estat –i estem sotmesos– els catalans durant aquests últims anys ha estat i és tan gran que no se ben bé si col·lectivament som capaços d’adonar-nos del significat profund de tot plegat. Del punt de no retorn al qual estem a punt d’arribar, si és que ja no hi hem arribat.

De primer van ser les promeses incomplertes que no cal tornar a repetir aquí. Desprès va venir la retallada del primer text estatutari —la ribotada o el passi pel “cepillo” que deia l’inefable Alfonso Guerra. Després vindria la campanya ultra en contra de l’Estatut que el Partit Popular va promoure a tot l’Estat, sobretot a Andalusia, amb anuncis als mitjans que ratllaven la xenofòbia i que difícilment haurien estat permesos en un país normal. I per acabar, una vegada votat l’Estatut pels Parlaments català i espanyol i aprovat en referèndum popular, vindria la denúncia al Tribunal Constitucional, encapçalada pel Partit Popular i seguida per tota mena d’instàncies afins. A partir d’aquí s’arriba a l’esperpèntica situació present, amb un tribunal Constitucional incapaç durant tres anys llargs de promulgar una sentència mínimament coherent. Una sentència de dubtosa legitimitat, atès que en democràcia la primacia ha de ser i és de la política. O sigui, dels parlaments i del poble sobirà que en aquest cas ja havien aprovat el text estatutari.

Publicitat

I a mode d’acompanyament de tot plegat, l’horrorós soroll de fons de la caverna mediàtica que tan aquí com allà atia constantment l’odi, la xenofòbia i els baixos instints. Massa sovint es crida al boicot dels productes catalans, sigui de manera directa o induïda, mentre en el millor dels casos es critiquen els polítics i a tothora un Barça triomfant que molesta. I tot això sempre surt gratis en una Europa que persegueix legítimament el més mínim rebrot de xenofòbia.. Poques vegades s’han fet proclames en sentit contrari i massa sovint des de posicions teòricament progressistes es critiquen les formes però mai el fons d’anticatalanisme visceral. Sembla que contra els catalans tot s’hi val des dels temps de Quevedo.

Escrivia fa poc un il·lustre articulista que en qualsevol situació humana de desacord o desecontre, la part interessada en mantenir la relació procura seduir a la part reticent o partidària de la separació. En les relacions Catalunya Espanya no hi ha res d’això a dia d’avui i pràcticament no queda res de la voluntat d’entesa que en algun moment hi va haver entre el catalanisme polític, el republicanisme i l’antifranquisme. De més enllà de l’Ebre només arriben avui les veus que atien l’odi, el menyspreu i el mal tracte. I tot plegat porta al punt de no retorn de què parlava al principi.

Durant el primer terç del segle XX, els intel·lectuals espanyols més lúcids, com Ortega i Gasset, defensaven la “conllevancia” amb el que aleshores se’n deia la “qüestió catalana”. És a dir, el reconeixement de la diferència, la tolerància i el respecte mutu. A dia d’avui ni tan sols se sent parlar de la “conllevancia” orteguiana. Em comentava fa poc una gran historiadora, que la situació present li recordava el segle XVII, amb un imperi espanyol que se sentia fort i actuava amb la més absoluta prepotència i menyspreu. Allò portaria a la revolta dels Segadors. Res podrà ser com abans, deia al principi. Res tornarà a ser com en els dies “feliços” de la transició, I dic “feliços” perquè eren dies en què moltes persones de la meva generació —aleshores ben joves— pensàvem que podíem recomençar de nou. Que el catalanisme polític podria ser entès i respectat més enllà de l’Ebre.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut