La controvèrsia sobre l’Estatut i les especulacions sobre la sentència que el Tribunal Constitucional ha estat incapaç de pronunciar, ha donat peu durant tots aquests anys a la publicació d’una multitud d’articles i comentaris. El cas és que sobre aquest problema s’hi ha pronunciat gairebé tothom i des de tots els punts de vista possibles. O sigui que a hores d’ara resulta bastant difícil poder dir-hi res de nou. No obstant això, crec que hi ha un punt de vista que fins ara no he vist massa reflectit en els escrits dels opinadors propis i forans, que consisteix en les dues visions del món que es projecten sobre aquesta controvèrsia, que no deixen de ser un reflex més de la distància mental que hi ha entre la idiosincràsia catalana i la castellana.
A una banda de l’escena hi ha la fotografia a de la Maestranza de Sevilla, l’aristocràtica plaça de braus on els tres ponents del Tribunal Constitucional sembla que dirimien les seves petites diferències en relació amb la nova sentència de l’Estatut. Unes diferencies doctrinals situades en un pla absolutament allunyat i desconnectat dels problemes reals de la vida quotidiana de la gent. Si se’m permet el símil, la foto de la Maestranza reflecteix perfectament l’Espanya ‘hidalga’ i quixotesca, en la qual ha estat sempre més important la forma que el fons. L’Espanya que tan bé retrata el Quixot en la qual les qüestions d’honor passen sempre a un primer pla en detriment dels problemes reals com ara treballar i guanyar-se la vida. En aquest cas, sembla que la qüestió d’honor a dirimir radica en si els catalans podem ser considerats o no una nació. I això és el que ens ha mantingut aturats durant anys en una mena d’atzucac del qual sembla impossible poder sortir-ne.
A l’altra banda de l’escena hi ha el Parlament, el Govern i el poble de Catalunya, que ja s’han pronunciat legítimament sobre l’Estatut, de manera que si la primacia és i ha de ser de la política, no té cap sentit enfarfegar-se posteriorment en una discussió erudita i doctrinal sobre la noció d’Espanya o sobre si existeix o no existeix una nació catalana. En una qüestió d’honor. El cas és que el Parlament de Catalunya ha anat desplegant durant aquests tres anys llargs diverses lleis derivades de l’Estatut, sense que això hagi representat cap problema greu o bé que no es pugui resoldre a través dels canals habituals de la política. O sigui, que el més útil per a tothom hauria estat girar full d’una vegada i dedicar-se a resoldre els gravíssims problemes derivats de la crisi econòmica global.
‘Hidalguía’ versus menestralia. A un cantó l’Espanya hidalga i aristocràtica que considerava indigne el treball manual i que, per contra, tenia en gran estima la dedicació a la milícia, a l’església i a l’administració de l’imperi. L’Espanya que tan admirava als militars, clergues i funcionaris reials, des del jutge i el corregidor fins l’escrivent més humil, com menyspreava el treball manual. Fins i tot el rei Carles III va haver de dictar una pragmàtica que sentenciava que l’exercici d’un ofici manual s’havia de considerar un treball noble. A l’altra banda, la idiosincràsia catalana que sempre ha tingut en la més alta consideració i estima al menestral a la persona d’ofici i anar al gra.
I ara que s’acosta Sant Isidre (San Isidro Labrador), acabo amb una petita anècdota que ve a ser un compendi de tot el que he dit. Com molt bé saben els pagesos catalans, l’església va imposar a Sant Isidre com a patró dels pagesos en una data molt tardana, en substitució del patró tradicional i històric dels pagesos catalans que era Sant Galderic. L’imaginari popular ha representat de manera molt diferent a un sant i l’altre, i per comprovar-ho només cal fer una petita cerca a Internet. Mentre el sant madrileny és representat sempre vestit de festa i agenollat pregant mentre uns àngels li llauren el camp, el patró català, Sant Galderic, sempre es representa sembrant. O sigui, mentre un sant prega vestit de festa l’altre treballa sense parar. Tot un compendi del que passa amb l’Estatut i amb tantes altres coses.
