Jaume Font-Garolera


Dimecres, 19.5.2010. 05:00 h

Més enllà de la Diagonal

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 3 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes
El lector ja em perdonarà si insisteixo una vegada més en la qüestió de la Diagonal, respecte a la qual ja s’han pronunciat d’altres companys de directe!cat. És el cas, per exemple, de l’excel·lent article que ahir mateix escrivia Gemma Calvet sobre aquest mateix problema, el contingut del qual subscric plenament. No obstant això, i més enllà del fiasco de la consulta, la qüestió de la Diagonal suscita innombrables reflexions sobre la pròpia Barcelona, sobre l’esgotament d’un model de ciutat i sobre el paper que la ciutat ha de jugar com a capital del país.

Comencem pel primer d’aquests aspectes. Examinada la qüestió des d’una perspectiva de país, més enllà de la Diagonal, no hi ha dubte que si Catalunya té un buc insígnia o una icona que li permet o que ens permet als catalans projectar-nos internacionalment, aquesta és sense cap mena de dubte la ciutat de Barcelona. Això sol ja ens hauria d’haver tret de sobre l’absurda i interessada polèmica que històricament —la cosa ve de lluny— ha associat Barcelona amb modernitat i Catalunya amb pairalisme i ruralitat que tants rius de tinta ha fet vessar. Aquesta contraposició és falsa. Ni una cosa ni l’altra: “Barcelona ha projectat Catalunya al món i ens ha tret als catalans de la mediocritat” afirmen que va dir un dia el mateix Prat de la Riba, quan era President de la Mancomunitat de Catalunya en ser preguntat sobre aquesta polèmica. I és això el que hi ha en joc quan es tracta de quelcom que afecta a Barcelona: el prestigi del buc insígnia del país i, per extensió, el prestigi de Catalunya. Barcelona i Catalunya són una mateixa cosa i per això com a catalans no ens podem permetre el luxe de cometre fiascos com el de la Diagonal.

El resultat d’aquesta història és probable que reflecteixi també la fallida d’una determinada manera de veure i entendre la ciutat que ha estat hegemònica des de la transició política. O sigui, ens trobem segurament davant l’esgotament d’un model. Un model que havia estat exitós en camps molts diversos, sobretot en l’urbanisme, però que en els darrers anys ha anat acumulant més d’un fracàs mal dissimulat i molts símptomes d’esgotament. Entre els èxits hi ha, sens dubte i es de justícia reconèixer-ho, la recuperació d’un front marítim absolutament degradat del qual avui en pot gaudir tota la ciutadania. També cal comptar-hi la rehabilitació de tants i tants barris de la ciutat que durant els anys setanta semblava que només esperaven la demolició i que avui estan dotats d’equipaments de tota mena. En això, Barcelona ha superat i supera encara un bon nombre de ciutats europees, sobretot franceses i italianes, que a data d’avui són força menys habitables i molt més problemàtiques que la capital catalana. El reguitzell d’iniciatives més o menys fallides comença amb el Fòrum i acaba amb la qüestió de la Diagonal, per no citar d’altres exemples d’operacions improvisades d’última hora. I això és el que han percebut molts ciutadans a l’hora de decidir-se a anar votar la qüestió de la Diagonal: l’esgotament d’un model.

De tot plegat se’n poden treure moltes lliçons. La principal és que la ciutadania de Barcelona ha demostrat que té un nivell molt alt de maduresa i que és molt difícil fer-li passat gat per llebre. La segona és que a una ciutat que arrossega una història tan llarga com Barcelona, no li escau el despotisme il·lustrat. O sigui, voler imposar-li uns determinats punts de vista des de posicions displicents o de pretesa superioritat intel·lectual o moral com en el cas que ens ocupa. Finalment, hi ha una última qüestió que voldria deixar sobre la taula: l’oportunitat que el fiasco de la Diagonal ofereix per tornar a repensar Barcelona en clau de capital de Catalunya. Estic convençut que una de les claus dels fracassos recents radica en el fet que una part important de la classe política i de la intel·lectualitat barcelonina considera Catalunya com a una rèmora. I això es reflecteix tant en els articles de fons de les revistes culturals especialitzades com en les publicacions ordinàries o la temàtica de moltes exposicions en què Catalunya hi és completament absent. Lamentable. Per acabar, en la relació Catalunya Barcelona cal mirar-se sempre les coses des de la perspectiva de la simbiosi. O sigui Catalunya necessita Barcelona per sobresortir de la mateixa manera que Barcelona necessita Catalunya. I això ho broden a Can Barça on tot acaba amb un “Visca el Barça!” i un “Visca Catalunya!”. Ja va essent hora d’aprendre’n.


lectures 3881 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.