La marxa de l’economia no para de donar ensurts. A Catalunya i Espanya corren temps de penúries i restriccions que tenen la seva cara més visible en el tancament d’empreses i en un atur que no para de créixer. Sembla mentida que només un parell d’anys enrere això semblés xauxa. Eren temps en què s’exhibien frívolament superàvits que es repartien alegrement. A dia d’avui, per contra, estem situats exactament a l’extrem oposat del pèndol. La qüestió és que pel cas espanyol —on ara per ara estem immersos, sigui de bon grat o per força— la majoria d’experts preveu que la cosa va per llarg, que trigarem molt de temps a veure la llum al final del túnel. I el que és més, que la pervivència dels pocs avenços socials aconseguits fins ara, des d’una sanitat pública d’una qualitat notable fins el sistema educatiu o la protecció social, corren el perill d’anar-se’n en orris per sempre més si és que no s’actua ràpidament.
La situació econòmica és greu. Força més greu del que es preveia fins fa poc. I força més greu del que creien i donaven a entendre diversos mitjans de comunicació estatal, més preocupats per empènyer la promulgació d’una sentència humiliant contra l’Estatut o per desallotjar l’actual estadant de la Moncloa que per mirar de resoldre la crisi econòmica. El cas és que s’ha trigat molt de temps a reaccionar. Massa temps, potser, entre altres coses perquè els canvis sobtats associats a accidents o desgràcies solen comportar pèrdues d’estatus i de nivell que no s’assumeixen fàcilment. Costa molt d’acceptar-los. Habitualment et deixen sotmès en un estat de perplexitat del qual convé sortir-ne com més aviat millor. I això només és possible fer-ho si és compta amb l’ajut extern, que és justament el que ha passat amb les trucades dels líders més destacats del món a la Moncloa. Han estat els de fora els que han obligat a reaccionar a un govern perplex i paralitzat. I ho han fet perquè al tauler s’hi jugava quelcom més que la bona salut de l’economia espanyola. S’hi jugava —i s’hi juga i ens hi juguem encara— la credibilitat d’Europa i de la seva moneda.
El cas és que de tot arreu han arribat recomanacions sobre les tisorades —o les autèntiques destralades— que cal donar al nostre incipient estat del benestar per mirar de remuntar la situació. Les tisorades proposades des de Madrid —i Barcelona— són ben conegudes: retallada de sou als funcionaris, solució populista d’emergència que ha esdevingut un lloc comú; congelació de les pensions, la decisió més impopular de totes, acompanyades d’altres mesures de menys ressò mediàtic però molt substantives, com restringir l’endeutament dels ens locals. Queda pendent per a més endavant l’adopció de mesures més dràstiques contra els més ‘poderosos’ com ara incrementar els impostos sobre els beneficis del capital i la contribució de les rendes més elevades. O sigui, el famós “impost dels rics” que no s’acaba de concretar, entre altres coses perquè és molt probable que l’acabin pagant només els salaris situats a la gamma mitjana-alta de l’escala salarial, que ara per és on l’Estat recapta la part més substantiva i sucosa de l’IRPF.
En qualsevol cas i per acabar: la situació es tan greu que crec que les retallades només acaben de començar. És probable que d’ara endavant s’hagin de prendre mesures dràstiques en molts terrenys, la qual cosa obliga a fer-se moltes preguntes. Avui només en faré algunes de caire territorial i deixo per a més endavant parlar d’aspectes concrets, com les infraestructures i els equipaments. Què passarà amb el dèficit fiscal i el nou finançament de Catalunya tan difícilment assolit? Les retallades seran indiscriminades des del punt de vista territorial o bé es tindran en compte criteris objectius? O sigui, despesa pública per habitant en educació o sanitat, despesa en obra pública o ràtio de funcionaris per persona ocupada entre altres aspectes. En qualsevol cas, Catalunya no hauria de tornar a pagar els plats trencats.
