Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Barcelona: capital de Catalunya

|

- Publicitat -

Excusin-me si torno a parlar de Barcelona, però la qüestió del paper que ha de jugar la ciutat de Barcelona en tant que capital del país, em sembla prou rellevant pels catalans com per tornar a insistir-hi. Dies enrere en l’article Cosmopolitisme i catalanitat reflexionava sobre el paper de Barcelona com a capital de Catalunya. Subratllava, en concret, l’escassa presència de referents pròpiament catalans en les publicacions i la programació cultural barcelonina, posant com a exemple els actes de la Primavera cultural que s’està desplegant actualment.

Es pot dir quelcom semblant de la programació de la temporada del Grec 2010, inaugurada aquests dies, que programa 65 espectacles entre els quals cal buscar amb lupa els que podrien ser considerats de tradició netament catalana, tret de casos puntuals com algunes actuacions musicals (Joan Manuel Serrat i Gerard Quintana, per exemple). Em preguntava en aquell primer article ¿perquè costa tant de trobar en l’amplíssim univers cultural barceloní referències inequívoques a la capitalitat de Catalunya?

Publicitat

La resposta me la donava en part l’article que Ferran Mascarell va publicar a la Vanguardia el passat 10 de juny amb el títol de “Barcelona en positivo”, el qual ha estat àmpliament divulgat i comentat, atesa la seva profunditat i transcendència. L’article de l’exregidor de Barcelona i exconseller de Cultura, considerat uns dels factòtums del pensament cultural socialista, té substància i posa sobre la taula nombrosos elements de reflexió de cara al futur, però em sembla que conté alguns paranys que passo a comentar.

Mascarell se centra primer en diagnosticar el desànim de la ciutat, la sensació d’esgotament col·lectiu i en la necessitat de buscar un revulsiu que doni un tomb a una situació de pessimisme generalitzat. Fins aquí d’acord, però entra de puntetes en les causes d’aquests fracàs que radiquen probablement en el predomini d’una concepció elitista de la política i de la cultura barcelonines. Una concepció autista que s’expressa en el plantejament del Fòrum, els jocs olímpics d’hivern i la reforma de la Diagonal. No serà que aquest desànim i manca de lideratge prové també de trenta anys llargs d’una política feta d’esquena a la resta del país? On l’ha d’exercir primer Barcelona el lideratge? A Catalunya o bé a Saragossa, València, Tolosa de Llenguadoc, Montpeller o Lió?

Més endavant, l’exregidor s’atreveix a proporcionar algunes receptes per sortir de la situació, totes elles raonables: compartir una noció comuna de futur col·lectiu, apostar per la transformació de la base productiva i per la formació, la creativitat i la innovació. L’objectiu ha de ser no estancar-se en el conformisme i evitar que els catalans deixin de percebre el lideratge polític, econòmic, cultural i simbòlic de la seva capital. Aquesta és l’única referència en tot l’article de Barcelona com a capital de Catalunya. I encara per dir que són els demés els que han de percebre el lideratge de la capital. I aquí radica, tal com he dit abans, uns dels problemes de Barcelona, o si més de les élites intel·lectuals que han orientat la política de la ciutat i la seva projecció cultural més enllà de la serra de Collserola: l’oblit de Catalunya, la dimissió de la ciutat com a capital del país.

La segona recepta que proporciona Mascarell radica en la recuperació del lideratge metropolità que Barcelona hauria deixat d’exercir. “Barcelona serà metropolitana o no serà”, s’atreveix a dir Mascarell parafrasejant la coneguda màxima del bisbe Torres i Bages. Per enèsima vegada ens trobem davant d’una interpretació del país en clau estrictament metropolitana. Una interpretació que veu Catalunya en forma de cercles concèntrics que graviten exclusivament a l’entorn de Barcelona. Una visió que dóna per suposat, malgrat que no ho pretengui, que no hi ha vida urbana ni cultural que valgui la pena més enllà de la serra de Collserola. I això a més de no ser cert acaba anant en contra de la pròpia imatge de Barcelona entre els catalans. I acabo parafrasejant també a Torres i Bages: Barcelona serà catalana o no serà!

Publicitat

Opinió

Minut a Minut