L’any 2003 la Comissió Europea declarava com a eix prioritari de transports a escala europea la ruta que arrenca d’Algesires i travessa tot l’interior ibèric passant per Madrid, Saragossa i Jaca, en direcció a Tolosa de Llenguadoc, Lió i la resta del continent europeu. L’adopció d’aquesta decisió, feta a instàncies del govern d’Aznar, essent Comissària europea de transports una exministra del seu mateix partit, representava donar un cop de mort a l’eix mediterrani ibèric, des de Cadis fins a la frontera francesa, passant per Màlaga, Almeria, Alacant, València, Tarragona, Barcelona i Girona, que fins aleshores esdevenia prioritari en el context europeu, essent també el que en tot temps havia canalitzat el volum de trànsit més important entre la Península Ibèrica i la resta d’Europa.
L’objectiu d’aquesta operació impulsada pel segon govern d’Aznar era –i és encara– ben explícit: modificar la geografia i la història de la circulació ibèrica en benefici del centre. I en l’assoliment d’aquest objectiu no s’hi va escatimar res, malgrat que comportava abandonar un dels eixos de circulació més antics i transitat d’Europa (la mítica Via Augusta, herència d’un llegendari Camí d’Hèrcules molt més antic) i substituir-lo per un itinerari inèdit que passa en bona part per territoris despoblats i que obliga a construir un faraònic túnel de 40 km de llarg sota els Pirineus Centrals. El nou itinerari continental arrenca de Cadis-Algesires, i té Sevilla, Madrid i Saragossa com a nodes principals. Madrid, el nucli central i més ben posicionat de l‘eix, reforçaria doblement la seva centralitat mitjançant connexions addicionals per autovia i TGV amb València i Lisboa. A l’extrem contrari hi hauria Barcelona i Catalunya, que quedarien acantonades i ofegades en el finis-terrae oriental de la Península Ibèrica. Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre la manca de programació d’una línia de TGV entre Barcelona i València.
El resultat de l’operació, pel que fa a canvis estructurals en el model de desenvolupament territorial peninsular hauria estat —i en bon part ja ha estat— espectacular, amb la consolidació de Madrid com el centre de decisió més poderós del sud d’Europa, en detriment de Barcelona i Lisboa, les úniques ciutats que en algun moment li haurien pogut plantar cara. Dies enrere el Ministre de Foment espanyol anunciava a Saragossa, en una reunió sobre els grans eixos i les infraestructures de transport europees, que la Unió Europea reconsiderava la decisió del 2003 i declarava altra vegada prioritari l’eix mediterrani ibèric en detriment del continental.
Cal saludar aquesta decisió, que representa un cert retorn a la lògica i a la coherència geogràfiques, que probablement és un resultat de circumstàncies ben diverses. Una d’elles deu ser segurament la crisi econòmica que fa inviables des del punt de vista econòmic obres faraòniques com el túnel ferroviari del Pirineu Central. No tindria massa sentit, d’altra banda, fer aquest túnel gratuït mentre el de la Jonquera és de peatge. Un altra factor radica segurament en l’escàs interès de França per obrir grans eixos a través de Pirineu central, muralla administrativa contra la qual s’han estavellat fins ara els interessos saragossans i madrilenys.
Sigui com sigui, crec que la política recentralitzadora dels governs del PP ja ha donat els seu fruits, en bona part també com a conseqüència del seu manteniment, ni que fos soto vocce, per part dels governs posteriors. Només fa quatre dies que l’eix mediterrani va tornar a ser prioritari. Mentrestant, Madrid ja ha consolidat la seva centralitat per terra mar i aire. Per terra a través de la poderosa xarxa d’autovies gratuïtes i ferrocarrils d’alta velocitat que connecten la capital amb tota la perifèria peninsular, inclòs Portugal. Per mar, a través de connexions directes i ràpides amb els ports d’Algesires i València, que canalitzen bona part del flux de contenidors en competència amb Barcelona. Per aire, a través de la canalització dels vols transoceànics i transcontinentals a través de Barajas, en detriment també de Barcelona i en menor mesura de Lisboa. Tot això converteix Madrid en el “port sec” i el centre logístic més important de la Península Ibèrica. Caldran moltes inversions i molt de temps per equilibrar aquest estat de coses i retornar el protagonisme a l’eix mediterrani.
