Dies enrere comentava que vivíem un temps trasbalsos. Un temps de vaques magres en què les males notícies se succeeixen les unes a les altres amb una rapidesa extraordinària. De primer va ser l’economia que d’ensurt en ensurt ha abocat a tots els països de la Unió Europea a tirar endavant unes reformes i unes retallades inimaginables poc temps enrere, per tal de salvaguardar l’euro i l’estat del benestar europeu. Unes retallades que en el cas del Govern Zapatero representen un gir copernicà en tots els sentits, respecte al que s’havia dit i fet fins fa poques setmanes. Viure per veure!, sentencia un refrany.
Però en un moment o altre s’haurà de tornar a valorar la frivolitat amb què es despatxen alguns problemes històrics de l’Estat Espanyol, com ara l’endèmica dependència del sector públic d’algunes comunitats autònomes i el que això comporta d’ofec per una economia productiva com la catalana, sobretot en temps de crisi.
Però de cop i volta, tot i que una mica a contrapèl, arriba la sentència en contra de l’Estatut. Una sentència que ha fet que molts dels problemes comentats al principi hagin passat momentàniament a un segon pla. I és sobre això del que és obligat opinar avui, de la sentència, tal com ho han fet molts companys opinadors del directe!cat. Personalment, em limitaré a fer algunes reflexions apressades sobre el tema, que em sembla que poden contribuir a entendre la situació present i ajudar a encarar el futur.
La primera, la sentència no podia esperar més, atesa l’erosió i el descrèdit creixent del Tribunal Constitucional, que probablement no hauria pogut superar l’estiu. En tot cas, la mobilització institucional i cívica dels darrers mesos (editorial conjunta dels mitjans catalans, nova impugnació dels membres del tribunal constitucional, recursos d’empara, articles de fons, etc.), començava a fer forat entre els mitjans i l’opinió estatal més sensible a la causa catalana. Ho reitero, no crec que el Tribunal Constitucional hagués pogut dictar sentència passat l’estiu, atesa la seva caiguda en picat.
La segona, la sentència arriba en moment i una època de l’any que no són gratuïts i en què es produeixen un conjunt de circumstàncies externes que ajuden a posar sordina a la seva repercussió, tant en termes de ressò mediàtic com de capacitat de mobilització ciutadana. En aquest sentit, les noticies constants sobre els obligats ajustos econòmics derivats de la crisi posen sordina a la sentència. Però també n’hi posen molta més de sordina el campionat mundial de futbol i, evidentment, els possibles èxits de la selecció espanyola. No em puc ni imaginar la cantarella que caldria suportar en el cas que la “roja” acabés fent un bon paper.
Finalment, resulta evident que l’entrada de l’estiu és un moment particularment favorable per dictar una sentència com aquesta. L’estiu es desmobilitzador, ja ho advertia el gran poeta grec Hesiode, tres mil enrere. L’estiu és el temps en què tot es dilueix, el moment de l’any en què tot es relaxa i els homes i les dones esdevenen més febles i deliqüescents. No és casualitat que la sentència en contra de l’Estatut arribi
tot just quan comença l’estiu, quan s’entra en la calma estival i el ritme de la política s’alenteix fins que no arribi la “reéntrée” del setembre.
I què cal dir sobre la sentència mateixa? Doncs no! Cal dir no! Un no ras i curt, com la cançó d’en Raimon. I preparar-se per la mobilització. Preparar-se, sobretot, per donar una resposta unitària. És molt probable que cada partit tingui un punt de vista diferent sobre el problema i la forma de donar-hi resposta, però ja hi haurà temps de fixar respostes i posicions partidàries. Ara és el moment de donar una resposta immediata, ràpida, unitària i contundent, i també per començar a preparar un 11 de setembre sense precedents.
